El lèxic de raïm i del vi al Comtat

EL LÈXIC
DEL
RAÏM
I DEL VI
AL
COMTAT
…I a les comarques veïnes, com ara
l'Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el Vinalopó...
JOSEP VICENT CASCANT i JORDÀ
Associació El Rentonar, projecte Soc de Poble

EL LÈXIC
DEL
RAÏM
I DEL VI
AL
COMTAT
…I a les comarques veïnes, com ara
l'Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el Vinalopó...
JOSEP VICENT CASCANT i JORDÀ
Associació El Rentonar, projecte Soc de Poble

Títol original: El lèxic del raïm i del vi al Comtat
…I a les comarques veïnes, com ara l'Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el Vinalopó...
Autor: JOSEP VICENT CASCANT i JORDÀ.
Article d'investigació publicat a la revista Alberri, núm. 21, Ed. Centre
d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina, Institut Juan Gil
Albert, Cocentaina, 2011, p. 157-223.
Edita: Associació El Rentonar de La Torre de les Maçanes,
Projecte Soc de Poble.
Maquetació: Javi Llinares. Coordinador del Projecte Soc de Poble.
Imatges: Josep Vicent Cascant, Javi Llinares, Pexels, Pixabay, Unsplash.
Imatge de portada: Jill Wellington en Pixabay.
1a Edició, juliol de 2021.
ISBN: 9798531796172
Amb aquesta llicència, sou lliure de:
Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual
4.0 Internacional (CC BY-NC-SA 4.0)
Compartir - Copiar i redistribuir el material en qualsevol mitjà i format.
Adaptar - Remesclar, transformar i crear a partir del material.
Amb els termes següents:
Reconeixement - Heu de reconèixer l'autoria de manera apropiada,
proporcionar un enllaç a la llicència i indicar si heu fet algun canvi. Podeu
fer-ho de qualsevol manera raonable, però no d'una manera que suggereixi
que el llicenciador us dona suport o patrocina l'ús que en feu.
NoComercial - No podeu utilitzar el material per a finalitats comercials.
CompartirIgual - Si remescleu, transformeu o creeu a partir del material,
heu de difondre les vostres creacions amb la mateixa llicència que l'obra
original.
EL LÈXIC DEL RAÏM I DEL VI AL COMTAT, de JOSEP VICENT CASCANT i JORDÀ i
l’Associació El Rentonar, de La Torre de les Maçanes, Projecte Soc de Poble, està
autoritzat amb CC BY-NC-SA 4.0. Per veure una còpia d’aquesta llicència, visiteu:
https://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/deed.ca

EL VI, UNA CULTURA CENTENÀRIA
L’Associació El Rentonar, projecte Soc de Poble, de La
Torre de les Maçanes té el plaer de presentar-vos El
lèxic de raïm i del vi al Comtat ...I a les comarques
veïnes, com ara l’Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el
Vinalopó...
rentonar.blogspot.com
Aquest llibre que teniu a les mans és un estudi
d’antropologia lingüística sobre el món del raïm i del
vi a la comarca del Comtat i, per extensió, a la resta
Xarxa de Pobles .net
dels territoris de parla catalana que en produeix.
Connectats
L’autor descriu tot el procés del cicle vital del cep des
que mou, brota a la primavera fins que perd el pàmpol,
a la tardor; en recull les variats conreades, tant les de
menjar com també les de fer vi, blanc i negre (valencí,
moscatell, arcos, etc.); ens parla de la verema i de la
premsada del raïm; en buida el lèxic específic; és a dir, de la planta (cep,
mallol, vinya, etc.), i de la formació del vi (xafar, xafigar, bota, cuiro, dolla,
trastombar, cup, etc.); en recull expressions, refranys i frases fetes de tots
els territoris de parla catalana; i finalment, n’extrau conclusions.
L’autor té la necessitat de recollir tot aquest lèxic i donar-lo a conèixer a
la societat en general, i als estudiosos en particular, perquè a la comarca
del Comtat en concret es troba en perill d’extinció; però no només aquest
lèxic específic, sinó també el raïm mateix: varietats, com ara planta nova,
mamella de vaca, gateta, grumet, raïm de clotet, verdil, veremeta o el
vermell no han pogut ser documentades gràficament per l'autor o no
apareixen a internet i no han pogut ser presentades en aquesta
publicació. Per això, demanem la col·laboració del lector i si en disposeu
de fotografies, i les voleu compartir, envieu un correu electrònic a
socdepoblecom@gmail.com o pepcascant@mail.com.
Sortosament, en els darrers anys, hi ha una revifalla del conreu del raïm i
de la producció de vi al Comtat, mitjançant empreses privades que
promouen aquesta activitat econòmica i tal vegada el futur no estiga
perdut ni la llengua, tampoc...
En fi: l’autor descriu una percepció de la realitat, una manera d’entendre
el món que pot desaparèixer o no, en funció de les generacions actuals i
que vol donar un valor afegit a les zones rurals que reivindiquen una
forma de viure: ser de poble...
Amb El lèxic de raïm i del vi al Comtat ...I a les comarques veïnes, com ara
l’Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el Vinalopó..., presentem el segon volum
sobre la trilogia mediterrània al Comtat i, per extensió, a la resta dels
territoris de parla catalana. El primer és El lèxic de l’olivera, l’oliva i l’oli al
Comtat ...I a les comarques veïnes, com ara l’Alacantí, l’Alcoià, la Marina, el
Vinalopó..., publicat també per la nostra associació.
Associació El Rentonar, projecte Soc de Poble
rentonar.blogspot.com
socdepoble.net

⁹...El Senyor té una copa a la mà,
plena d'un vi fort, adobat amb espècies,
i el fa beure fins a l'última gota
a tots els descreguts de la terra...
Salm 75 (74)

TAULA DE CONTINGUT
INTRODUCCIÓ................................................................................ 9
I. EL CICLE VITAL DE LA PLANTA................................................ 15
El planter
II. VARIETATS DE RAÏM ............................................................... 25
Apunts històrics
III. LA VEREMA ............................................................................. 33
Collir i xafigar… Al cup
IV. GLOSSARI DEL RAÏM I DEL VI................................................ 57
V. FRASES FETES, REFRANYS, LOCUCIONS, ETC. ................... 151
VI. CONCLUSIÓ .......................................................................... 157
AGRAÏMENTS ............................................................................. 161
REFERÈNCIES............................................................................. 163
Bibliografia
Adreces consultades d’Internet
L’AUTOR ..................................................................................... 169
Josep Vicent Cascant i Jordà

vis, bon vent
A
La manera com percebem el món
condiciona, i molt, la forma com
i barca nova!!
designem les coses. En principi,
aquesta percepció de la realitat la percebem a través dels sentits, i
aquests sentits es concreten en la capacitat que té l’ésser humà de
descriure la realitat, l’entorn, descriure emocions, sentiments,
afers, etc., mitjançant el llenguatge o en la capacitat innata que té
l’ésser humà de comunicar-se.
Aquesta comunicació es realitza, a banda d’altres formes,
mitjançant la paraula o el mot. La paraula o mot són estudiats per
la lexicologia, disciplina de la lingüística que s’ocupa de la
competència lèxica del parlant, entesa com una habilitat dins de la
competència del parlant. Aquesta competència lèxica del parlant és
el resultat d’aprendre, de fer servir la llengua en actes
comunicatius concrets, de desplegar el material lèxic dipositat al
seu lexicó o el seu bagatge lèxic amb el corresponent vincle
sintàctic.

Segons Maria Teresa Cabré¹, la
competència lingüística
parteix de la base que
qualsevol parlant té una sèrie
de coneixement intuïtius sobre
la seua llengua, coneixements
que fan palesos en el moment
que la parla. Si no conegués
l’ús específic dels mots o bé com es pronuncia cadascuna de les
unitats i com s’ajusten quan es combinen, no podria interpretar
fonèticament les frases ni fer-se entendre pels altres parlants de la
comunitat. Aquests coneixements previs intuïtius, aquestes
habilitats del parlant és allò que anomenem competència
lingüística.
La paraula és el primer element de referència que el lliga a la
realitat, però no l’únic. El mot és element identificador,
diferenciador de l’individu, en el sentit social, cultural,
generacional, etc. Les paraules són elements bàsics amb una
càrrega fonològica, morfològica, semàntica i sintàctica pròpia i
precisa que condiciona la correcta formació dels termes i que
asseguren la comunicació entre els diversos interlocutors².
En canvi, en un graó superior, el
sintagma (conjunt de mots o
paraules), en tant que unitat
lingüística, permet identificar
la manera de referir-nos a la
realitat i no només de
designar-la. Però els sintagmes no permeten expressar encara tot
allò que connecta els individus parlants amb la realitat pròxima i
remota. Seran les oracions, en un estadi superior, les que poden
matisar i definir el sentit referencial del sintagma. Per tant, amb les
estructures oracionals, hom pot interpretar la realitat, la manera
d’entendre el món; en definitiva de desxifrar l’entorn que l’envolta³.
La terminologia, però, és la
disciplina que s’ocupa de
l’estudi i de la recopilació dels
termes especialitzats⁴ i només
té sentit amb els llenguatges
d’especialitat i la comunicació.
¹ CABRÉ, Maria Teresa (1985), “La
competència lèxica”, Com
ensenyar català als adults. Núm.
7, Butlletí del Gabinet de Didàctica
i Coordinació, Departament de
Cultura, Generalitat de Catalunya,
Barcelona, p 30.
² CABRÉ, Maria Teresa (1994), A
l’entorn de la paraula (I):
Lexicologia general, Publicacions
de la Universitat de València,
València, p 33.
³ CABRÉ, Maria Teresa (1994: 36-37).
⁴ CABRÉ, Maria Teresa (1992), La
terminologia: La teoria, els
mètodes, les aplicacions, Ed.
Empúries, Barcelona, p 17-76.

Per als lingüistes, la terminologia és una part del lèxic
especialitzada per criteris temàtics i pragmàtics, però per als
planificadors lingüístics, aquesta disciplina és un àmbit del
llenguatge en què s’ha d’intervenir per reafirmar l’existència, la
utilitat i la pervivència d’una llengua i per garantir, a través de la
modernització, la seua continuïtat com a mitjà d’expressió. El seu
objectiu és, doncs, la denominació dels conceptes, mentre que la
lexicologia designa.
La terminologia sol practicar sovint l’ordenació sistemàtica de les
entrades, enfront de l’alfabètica de la lexicografia del lèxic comú.
Presenta d’una manera ordenada el sistema conceptual d’una
matèria especialitzada; és a dir, mitjançant els camps semàntics.
Per tant, si la lexicologia s’ocupa de tot el conjunt de paraules que
coneix el parlant d’una llengua, la terminologia només se centra en
les paraules pròpies, en els termes, o bé d’un camp d’especialitat
temàtica (com la física, la química, etc.). Una paraula que forme
part d’un camp d’especialitat es converteix en terme i ací és on rau
el nostre interès per l’estudi que volem presentar tot seguit:
l’estudi del lèxic del raïm i de vi des del punt de vista lexicològic i
terminològic, atès que descriu la realitat d’un procés molt concret,
l’evolució d’una planta en vinya i la transformació del seu suc en vi.
Es descriu el procés i és, potser, sinonímic d’altres àmbits, però és
terminològic quan denomina conceptes específics d’un terme i
presenta una realitat unívoca (sarment, cup, etc.).

Pretenem estudiar els mots d’aquests camps semàntics perquè
volem estudiar un poble, una manera d’entendre el món, una
tradició cultural que hi ha al darrere. Pretenem que aquests lèxics
i termes no desapareguen, ja que, si ho fan, deixen d’existir o, si
són substituïts pel castellà, es converteixen en una altra manera
d’entendre el món. Dir Nochevieja o Nit de cap d’any no és dir el
mateix: manifesten maneres d’entendre el món totalment diferent:
és eixa nit l’última de l’any o la primera de l’any? No s’entén el món
igual parlant castellà, català, francés, anglès, etc.
Tenint en compte aquests arguments sobre l’estudi del lèxic que
planteja Maria Teresa Cabré, el nostre treball vol centrar-se en
l’estudi d’aquests dos camps semàntics específics des del punt de
vista lingüístic, però volem extraure’l mitjançant la descripció
etnològica i històrica de tot el procés.
Val a dir, però, que a l’actualitat, hi ha gent particular que any rere
any té cura de les seues vinyes i produeixen vi per al consum propi
però és una tasca que va perdent-se amb el pas del temps per la
logística que comporta (cups, botes, míldiu, etc.), i aquesta manera
tradicional de produir vi tendeix a desaparèixer i amb ella el seu
lèxic específic⁵. Sortosament, hi ha una revifalla en el conreu del
raïm i de producció de vi a la nostra comarca a través d’empreses
privades que promouen aquesta activitat econòmica, com ara Vins
del Comtat, de Cocentaina o Celler de la Muntanya, de Muro, sense
obviar les que han funcionat tradicionalment a Beniarrés o Gaianes.
⁵ Altres treballs tradicionals en desús són, com ara la matança del porc.
Si voleu ampliar el lèxic en desús d’aquest afer, vegeu CASCANT JORDÀ,
JOSEP-VICENT (2009), “La porquejada, o mort i procés que segueix la
matança del porc”, Alberri. Núm. 19, Centre d’Estudis Contestans (CEC),
Ajuntament de Cocentaina, Institut Juan Gil Albert, Cocentaina, p 193-223.

Nosaltres, però, volem descriure tot aquest procés sempre des del
punt de vista tradicional; és a dir, seguint el cicle vital de la planta
fins la verema i la transformació del most en vi, tal i com s’ha fet al
llarg dels segles. A banda de l’interès etnològic, és molt interessant
el vessant lingüístic, ja que el lèxic emprat, com els termes que fan
referència als conceptes, donen compte d’una llengua molt rica, i
compartida amb la resta del domini lingüístic del català, que
malauradament va perdent-se a causa de les interferències del
castellà.
Aquest estudi, doncs, es divideix en sis parts: en primer lloc, ens
centrarem en el cicle vital del cep; és a dir, desenvoluparem tot el
procés de la vinya des que comença a brotar a la primavera fins que
perd el pàmpol a la tardor. Així mateix, descriurem les classes de
raïm que s’han produït tradicionalment a la nostra comarca, tant
pel que fa al raïm de menjar, o de taula, com també al de fer vi.
Seguidament, descriurem tot el procés de la verema; és a dir, des
que es cull el raïm madur, la premsada del raïm, el suc i el procés
de fermentació dins el cup fins que és abocat a les botes o tonells
per a obtenir el vi. A continuació, buidarem tot el lèxic específic
d’aquests camps d’especialitat; ço és els termes de la planta (cep,
vinya, etc.), les classes de raïm de la nostra comarca, (valencí,
moscatell, arcos, etc.), i els termes tècnics en el procés de la
formació del vi (xafar, xafigar, trastombar, cup, etc.). Posteriorment,
farem referència al món del raïm i del vi mitjançant refranys, frases
fetes, locucions, etc., que continuen vives a la nostra comarca o als
territoris de parla catalana. Finalment, en presentarem les
conclusions i la bibliografia consultada.

Segons l’Enciclopèdia Catalana⁶, la vinya és una planta de la
família de les vitàcies, amb circells opositifolis, de fulles
palmatilobulades i irregularment dentades, flors petites en
panícula i fruits en baia arrodonida, en panícula, que constitueixen
una fruita excel·lent i dels quals és
fet el vi.
⁶ <http://www.diccionari.cat/
lexicx.jsp?GECART=0142592>
[Consulta: 22 de juny de 2021].
La gent del camp sol dir que la
vinya, per se, és borda (com també
els arbres fruiters); és a dir, no
produeix un raïm mengívol o de
premsar. Produeix un raïm molt petit i de color negre que, una
vegada florit, desapareix. Per tant, si hom volia aconseguir un raïm
mengívol o per produir vi, l’havia d’empeltar; és a dir, havia
d’encastar-li un sarment ver (productiu d’una classe determinada)
al cep bord. Els camperols podien, i poden, obtenir un cep ver
mitjançant tres maneres: per empelt d’agulla, pel colgament del
sarment ver directament a terra i per aproximació.
L’empelt d’agulla: l’empelt d’agulla sol practicar-se pel mes de
març, tot just abans que comencen a florir els arbres o a brotar o
moure la vinya o qualsevol altra planta⁷. El procediment era el
següent: el camperol feia un clot profund a terra, tot rodejant el cep
de peu bord, i el tallava en rodó, ja que tot era soca, a l’alçada d’un
pam de terra del clot fondo. El cep era partit per la meitat; és a dir,
se li practicava un tall fondo de
tot el diàmetre i se li encastava
l’agulla; seguidament, es
nugava amb un cordell i es
tapava de fang, de terra, etc., i
als quinze dies o al mes se’n
veia el resultat: el sarment
movia o brotava pels ulls,
borrons o mugrons de què
disposava.
⁷ Hi ha però, una altra forma
d’empeltar: la d’escut; aquesta
però, sol practicar-se pel mes
d’agost, encara que sol haver
camperols que la practiquen per
sant Joan (24 de juny), si més no a
la zona del Comtat..
L’agulla, òbviament, era un sarment ver; és a dir, de varietat de raïm
bo. Aquest sarment era repelat per la punta, per la vora, amb una
navalla d’empeltar, de fulla semirodona, que anava en disminució
fins la punta, per tal que entrés bé al tall que s’havia fet al peu bord.

A Muro, com també a Setla de Nunyes i al Comtat en general, no es
diu el sarment; hom diu la serment; és a dir, en femení i ha hagut
una assimilació vocàlica de la vocal pretònica a la tònica [aé>eé], [la
sermén].
Colgar el sarment ver directament a terra: aquesta opció era la més
fàcil però donava poc resultat, comparat amb l’empelt del peu
bord, ja que el cep no solia produir molt de raïm, no carregava tant,
i a més solia rebordonir-se més aviat (al cap dels anys). Consistia a
estacar o colgar directament a terra el sarment que li interessés al
camperol. Al clot que s’havia fet a terra, es col·locava el sarment en
forma inclinat, per tal que ascendís millor la saba, sàvia al Comtat,
i es colgava o tapava de terra. Sembla que es practicava molt poc i
sempre amb la finalitat de no gastar-se diners amb ceps
empeltats. Al mes o als quinze dies d’haver realitzat aquesta
operació es comprovava si havia brotat o no.
Per aproximació: Aquesta manera d’aconseguir un cep ver es
realitzava tot tenint prop un cep al qual se li deixava un sarment
llarg i es colgava a terra, sense tallar, per on es volia que estigués el
futur cep. Només es colgava un pam de terra; és a dir, no es colgava
en un clot fondo. El sarment arrelava o enraïlava pels borrons per
on solia brotar i per a veure’n el resultat es necessitava un any o
dos. Passat aquest temps, es tallava el sarment del cep mare.
Tenint en compte aquestes formes d’aconseguir ceps vers, els
camperols preparaven el terreny que, passats tres o quatre anys, la
vinya començava a produir raïm. Al llarg de dos o tres anys, els ceps
s’havien de criar; és a dir, se’ls havia de donar forma. La forma que
solien tenir era de diversos braços, d’on brotaven sarments, com si
fossen arbres baixets⁸, els quals, no tots, produïen raïm. El cep, el
primer any, no donava raïm;
podia produir algun cabrerot
(bagot, raïm petitó).
Els ceps es podaven a finals de
l’hivern, tot deixant quatre dits
per dalt del tronc amb borró,
pel febrer⁹, quan la planta era
morta, ja que pel març el cep
començava a plorar; és a dir, la
saba de la planta començava a
⁸ Tradicionalment, la vinya tenia
forma d’arbres baixets i seguia
línies rectes pel bancal;
anomenades col·loquialment,
camaes. Actualment, sol tenir un
parell de braços i s’emparren
(emparralen a Muro) a un fil
d’aram amb puntals, tot
adequant-se a la maquinària que
cull el raïm quan es fa la verema.
⁹ La vinya es podava abans de rompre; és a dir, abans de fer el primer rall
o la primera llaurada després de l’hivern. Es deia d’aquesta manera
perquè la terra estava molt dura. Era la primera llaurada de l’any.
Posteriorment, es desfonava o es cavava la soca del cep per fer bla el seu
voltant i poder, així, absorbir millor l’aigua de pluja.

pujar, a córrer pel sarment i gotejava per on se li havia practicat el
tall¹⁰. Normalment, es deixaven dos borrons per cada sarment (un
pam de sarment), amb quatre braços per cep. La vinya és una
planta que no necessita gaire aigua; es rega el primer any de vida,
quan és mallol o joveneta. En ser gran, no en necessita. Hom li posa
adob i és treballada.
El tipus de terreny que li va bé a la vinya és un terreny tap; és a dir,
és un tipus de terreny de color més blanc, ‘patit’, que és molt
pedregós amb poca terra; per la qual cosa no reté l’aigua, no
l’absorbeix i l’escampa. És un tipus de terreny molt bo per a fer vi,
ja que el gra restarà amb poca aigua però serà molt dolç. En canvi,
el terreny gros no és l’adequat per a la vinya de fer vi, però sí per
al raïm de menjar, ja que és un tipus de terreny que presenta molta
terra, amb poca pedra i trascola cap al seu interior l’aigua i, per tant,
sempre hi ha humitat; per la qual cosa el gra tindrà molta aigua
però en perdrà la dolçor.
¹⁰ La cura de la vinya que feien els nostres avis és idèntica a la que s’ha
practicat al llarg dels segles; ha romàs inalterable des de l’Edat Mitjana:
des de la poda fins al vi, els mensaris medievals de monestirs i catedrals
en presenten tot el procés. Per a més informació, vegeu RUEDA I ROIGÉ,
FRANCESC-JOSEP DE (1993), “Representacions sobre l’elaboració i
utilització del vi a l’art medieval català”, Vinyes i vins, mil anys d’història:
actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys
de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països
Catalans, febrer de 1990, GIRALT, EMILI (coord.), vol. 2, Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona, p 9-26.

La producció dels ceps
Una vegada que el cep començava a produir raïm, el camperol
procedia a tallar, pel maig, aquells sarments que no en tenien, eren
els xupladors; només es conservaven aquells que tenien raïms,
perquè així aprofitaven tota la força del cep i milloraven la fruita.
Aquest afer rebia el nom d’aclarir el raïm, de desmuntar-lo.
En tant que el mes de maig sol ser un mes en què es produeixen
tronades i comença a fer calor, els camperols arruixen (ruixen) o
sulfaten els arbres en general (ametlers, albercoquers, etc.) i la
vinya en particular contra les diverses malalties que els pot causar
la pluja, la calor, etc. En el cas de la vinya, la pluja i la humitat causa
la malaltia del míldiu¹¹ ([mildÉw] a Muro) i de la cendra (la
cendrada, l’oïdi) i, per tant, ha de ser sulfatada.
Tradicionalment, els camperols sulfataven la vinya amb sulfat de
coure, un producte químic de color blau, que protegia el pàmpol
d’aquest fong. Se sulfatava amb motxiles o màquines, les quals els
llauradors es posaven a l’esquena i manxaven amb una palanca, tot
projectant el líquid contra el cep. Aquest líquid blavós solia
incrustar-se dins els dits de les mans i costava molt de traure-se’l.
La vinya es desenvolupa millor en un terreny sec; no necessita
¹¹ Segons l’Enciclopèdia Catalana, nom donat a diverses malalties de les
plantes, produïdes per fongs ficomicets oomicetals de la família de les
peronosporàcies. Aquests fongs ataquen els òrgans verds (fulles, tiges i, de
vegades, fruits) i produeixen una clorosi amb l'aparició d'uns micelis blancs,
grisos o violacis al revers de les fulles lesionades. [...] El míldiu de la vinya
és produït per Plasmopara viticola, que ataca tant els pàmpols com els
raïms. Les fulles malaltes presenten unes taques groguenques que
consumeixen la fulla fins que cau. En els grans de raïm joves apareix una
pelussa de color vermell grisenc, que es converteix en vermell terrós a
mesura que avança la malaltia. El miceli del fong és intercel·lular i emet a
través dels estomes uns conidiòfors, que contenen els conidis, on hi ha els
òrgans reproductors que propaguen la malaltia. La disseminació de la
malaltia depèn de les condicions climàtiques i de la sensibilitat de les
espècies de vinya. Per a atacar la malaltia hom empra el coure i,
actualment, molts anticriptogàmics. <https://www.enciclopedia.cat/ecgec-0123664.xml>
[Consulta: 12 de juny de 2021].
Pelquefaalacendra,l’oïdi,l’EnciclopèdiaCatalanaladefineixcommalaltiade
la vinya causada per l’erisifàcia Uncinulanecator, coneguda també en la forma
conídica amb el nom d’Oidium tuckeri. El fong ataca els brots, que cessen de
créixer, les fulles, que es cobreixen d’una eflorescència cendrosa a la cara
superior i finalment es marceixen i s’arruguen, i els grans de raïm joves, que es
cobreixen d’un polsim blanquinós i es panseixen. La malaltia entrà a Europa a
mitjan s XIX, provinent d’Amèrica. L’oïdi és combatut amb tractaments a base
de sofre. <https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0197466.xml> [Consulta: 27 de
juny de 2021].

molta aigua ni humitat; per tant, aquesta operació es repetia cada
vegada que plogués.
A finals de maig i principis de juny, el sarment que tenia raïm floria
i escombrava; és a dir, perdia la corfa que envoltava el futur gra i
deixava veure el futur raïm.
Posteriorment, entre finals de juny i principis de juliol, els
sarments que presentaven raïm eren tallats per les puntes,
despuntar-los era el seu terme, perquè tota la força del cep anés al
raïm i aquest es desenvolupés millor. No era convenient
despampolar massa els sarments amb raïm perquè podia escaldarlos
i podia assecar tot el raïm.
La vinya necessita airejar-se però no que li done directament el
sol, ja que el raïm es fa malbé. No és bo si el cep presenta molta
fulla o pàmpols; per això s’ha d’aclarir i se’ls ha de traure
l’acumulació de pàmpols, però no massa per tal que no s’escalde.
Amb la calor, el raïm madura; com més calor farà, més madurarà el
raïm.
El raïm presenta diverses denominacions en funció de la seua mida
o grandària: raïm, que apareix en la primera florada, denominació
que designa el conjunt del fruit quan floreix pel maig; cabrerot o
cabrerotet: és un raïm més petit i en forma rodó que apareix a la
segona florada; és a dir, a finals de juny; finalment, el xanglot és un
tros de raïm.
El fruit que dona la vinya pot ser primerenc, s’avança, madura més
prompte, tardà o normal; és a dir, madura quan li és l’hora, a l’agost.
Cap al 20 d’agost, el raïm pren color. Quan comença a prendre el
color, però no és madur, els llauradors ho expressaven amb el
terme ja pinta el raïm: el raïm és verd però hi ha algun gra que
canvia de color cap a negre, si el raïm és negre i, si és blanc, el color
és de madur, de canella.
Cap a finals de setembre, el raïm ja és bo per fer la verema; és a dir,
collir-lo. Amb la tardor, el pàmpol de la planta comença a agafar un
color rogenc, si és de varietat negra, i groc, si és de varietat blanca,
fins que cau a finals de l’octubre-desembre. I els ceps queden amb
els sarments penjant fins al febrer en què hom torna a podar la
vinya i torna un altre cop el cicle anual de la planta...

Seguidament, el blanc com el negre i el de
menjar o de taula i el de fer vi,
blanc o negre¹³. Abans però,
volem presentar un breu
resum de la història de la vinya
a la nostra comarca, ja que és
presentarem les varietats ampelonímiques¹²,
que s’han conreat tradicionalment a Muro, i per extensió, a la
comarca del Comtat, tant
¹² Terme compost culte del grec
AMPELOS “vinya” i ONOMA “nom”.
Literalment, ‘nom d’una classe de
cep i del seu raïm’.
la història dramàtica d’un conreu majoritàriament d’aquesta terra
que pràcticament ha desaparegut en els últims 50 anys.
¹³ Encara que estem presentant aquelles varietats que s’han conreat
tradicionalment a la comarca del Comtat, volem presentar, com a
curiositat, les varietats autòctones d’Ibi, l’Alcoià, mitjançant una pàgina
d’Internet que ja no es troba operativa: <http://www.identiacentre.net/
ibi/LlibreIBI/vinya/> [Consulta: 1 de novembre de 2007]. Bonicaire
(verdós i negre), Cardaó (verdós i negre), Del pàmpol lluent (verdós),
Forcallat (negre i roig), Montalvà (negre) i tinto d’Aragó (negre). Hem
posat, només, aquelles que no serien conreades al Comtat.
Xavier Favà i Agud (2001 i 2003) interpreta que Bonicaire és la varietat
Embolicaire; Cardaó, la identifica amb la varietat Cardador; Del pàmpol
lluent, no la identifica; Forcallat la identifica amb la varietat Forcallada;
Montalvà, no la identifica; sí que ho fa, però, Joan Veny (1993: 108) i
correspon a la varietat Martorelles, Martorella segons Favà. Finalment,
tinto d’Aragó, no la identifica ni l’un ni l’altre.

La comarca del Comtat ha estat
tradicionalment vinatera i ho
demostra l’espectacular treball
d’investigació de Francesc Jover i
Domínguez¹⁴, en el qual ja al
segle XIII, Jaume I, al Llibre de
Repartiment, atorga donacions
de vinyes a cavallers cristians a
la partida de la Plana¹⁵. Jover
realitza un estudi molt complet
de tota la història vinatera des
dels orígens fins l’actualitat i ho
¹⁴ JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc
(1988), “La tradició vinatera del
Comtat”, Alberri. Núm. 1, Centre
d’Estudis Contestans (CEC),
Ajuntament de Cocentaina,
Cocentaina, p 123-163.
¹⁵ JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc
(1988: 128).
fa mitjançant el repàs històric i l’aportació de gràfics productius i
demogràfics al llarg dels segles. Òbviament, Cocentaina, serà la
població del Comtat que més vi produirà de tota la comarca.
L’època daurada de la producció del vi abraçarà des de la segona
meitat del segle XIX fins l’aparició de la fil·loxera¹⁶, el 1906, a la
nostra comarca, i ho demostra el fet que el 1911 es va construir una
estació enològica a Cocentaina¹⁷ per a combatre aquesta malaltia,
la qual cosa demostra la importància d’aquest conreu al Comtat.
El mal, però, ja estava fet. Amb la fil·loxera desapareix pràcticament
tota la vinya de la comarca. Així i tot, hom va continuar fent vi fins
les dècades de 1960-1970 a nivell industrial, en què s’esdevindrà el
remat final.
¹⁶ Fil·loxera (Phylloxera vastatrix). Insecte de l'ordre dels homòpters que
parasita en massa els ceps, dels quals succiona la saba fins que en
provoca la mort. Presenta un cicle biològic complex, tal com és propi dels
afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles àpteres
que es reprodueixen partenogenèticament, i d'individus mascles i
femelles, alats o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la
fil·loxera són diferents sobre els ceps americans i sobre els europeus. Els
primers no en són gaire afectats, però en els segons els ous de l'hivern
donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels petites, i el cep
es debilita i a l'últim mor. L'atac de la fil·loxera es manifesta a rodals, que
destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença
pel centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra
portaempelts americans, resistents a l'atac. Originària de l'Amèrica del
Nord, la fil·loxera fou transportada a Europa, d'una manera accidental (el
1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i constituí una arrasadora plaga
de les vinyes europees [...]. <https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-
0108976.xml> [Consulta: 22 de juny de 2021].
¹⁷ JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc (1988: 156, 158). Com a conseqüència
d’aquesta malaltia, els llauradors del Comtat plantaran oliveres i
ametlers perquè tenien millors rendes.

Els camperols del Comtat, si més no a Muro, van arrencar els ceps
que tenien als seus bancals per oliveres i ametlers perquè donava
millors rendes (als anys 60, 1 arrova d’oli, 12 litres, es pagava a 1.000
pessetes!), i això va provocar que s’arranqués pràcticament tota la
vinya del terme de Muro. A més, va començar una puixant indústria
tèxtil que va provocar l’abandó absolut del camp. La gent del camp
volia treballar a les fàbriques (al Bambú de l’Alqueria d’Asnar, etc.),
perquè segons se solia dir, qui té renta al carrer, ni té renta ni té res.
I pel que fa a la logística de tot el procés; és a dir, tota la indústria
auxiliar que girava entorn del vi (cups, boters, cellers, etc.), va caure
en desús o va desaparèixer i un camperol que volgués continuar
aquesta activitat econòmica en aquells anys ho tenia molt
malament.
A nivell particular, hom va continuar fent vi pràcticament fins els
anys 60-70 —n’hi ha excepcions, és clar, i a l’actualitat hi ha gent
que se’l fa a la manera tradicional—, quan ja pràcticament no hi
havia una logística que donés suport a l’activitat d’aquest afer, ja
que les botes eren comprades de segona mà; els cuiros —recipient
per al transport del vi— eren llogats o van desaparèixer; els cups
s’utilitzaven per fer favors fins que van desaparèixer, etc. I els ceps
van quedar marginats als marges dels bancals i sempre amb la
finalitat de ser menjat, no de ser trepitjat...
Per exemple, els casos de Muro, Setla o Alcosser són exemples de
com aquesta activitat va desaparèixer per complet: només hem
localitzat un cup a Muro, al carrer Josep Bono, núm. 15; un lloc on és
feien cuiros per al transport de vi i d’oli, l’antic bar Bota (actual
restaurant Dandy’s, a l’Av. de València, núm. 3); tres llocs on es venia
vi a l’engròs: vi d’Emilieta, a l’avinguda de València, núm. 12 (a
l’actualitat hi venen butà), vi de Cúol (a la plaça de l’Església) i vi
dels Cabeces (al carreret de la plaça de la Vila); referències a una
persona que feia botes, el boter, i Vinos Such, segons Francesc Jover
(1988: 155). Aquest autor també comenta que podia haver-hi 1.250
cups en funcionament, a tota la comarca, a principis del segle xx
sense tenir en compte el masos (1988: 159-160).

A Setla, hi havia un cup particular, el dels Poueros, a l’Av. de la 2a
Germania, avui desaparegut; un altre al carrer Serra, a la placeta
que dona al carrer Nou, avui també desaparegut, i el particular del
marqués de Setla al racó de la plaça de l’Església, que va ser
transformat posteriorment en el “club” del poble i als anys vuitanta
en el bar “Aixeta”.
I pel que fa a Alcosser, hi havia cinc cups segons ens va comentar el
cronista oficial d’aquesta població, Sergi Silvestre Pérez.
I tot això donà pas a l’actualitat en què s’ha perdut el referent; és a
dir, la gent que té menys de 70 anys ja no sap distingir el raïm de
taula del de vi, i menys encara les classes de raïm. La gent diu, “això
és raïm”. Tot és raïm; s’ha quedat el concepte genèric i s’ha perdut
l’especificitat del concepte. De fet, encara avui dia hi ha gent que es
menja el raïm tot pensant que és de taula però en realitat és de fer
vi. En un període de 50 anys, s’han perdut els paisatges de vinya
escampada per arreu del Comtat; s’ha oblidat el període daurat
d’aquesta comarca en la producció de vi, i a més i, el que és més
greu, s’han perdut el nom de les plantes, i les plantes mateixes.
S’ha perdut una manera d’entendre el món...

Qui viu del camp encara pot anomenar alguna classe de raïm,
sobretot, de menjar; de vi, ja no ho tenen tan clar... La varietat més
coneguda és el valencí, el moscatell i, tot apurant, l’aledo.
L’excepció ho confirma Beniarrés. Aquesta població ha sigut l’única
que ha aguantat estoicament el pas del temps i la tradició vinatera
encara hi perdura (la cooperativa Verge de la Cova Santa), ja que tot
just el 2006 es va commemorar el 50 aniversari de producció de vi.
Les varietats que premsen són quant al blanc, macabeu i, pel que
fa al negre, giró, primerenc, monastrell i roget. Com tot, i segons ens
va comentar Vicent Jordà, treballador de la cooperativa, la gent jove
està arrancant els ceps per plantar oliveres i ametlers: “no porten
tanta faena com el vi...”. Probablement els ceps més vells de la
nostra comarca potser que es conserven a aquesta localitat, de
varietat Monastrell.
Amb tots aquests precedents, hem intentat recollir totes les
classes de raïm que coneix la gent gran, tant si n’han menjat,
treballat al seu bancal, etc., com si l’han sentit nomenar però no el
coneixen, tot partint de Xavier Favà i Agud (2003). Poden aparèixer
duplicats; és a dir, n’hi ha que apareixen tant per menjar com per
fer vi i una mateixa varietat pot ser tant blanc com negre i també
roig. Pel que fa als raïms rojos, els hem catalogat dins els negres.
Paga la pena comentar, també,
que a Setla, per exemple, la
varietat planta nova o verdiell
(verdil, verdilet)¹⁸, tot i ser de
fer vi, es menjava i no es
xafigava o xafava. Al remat, de
fer vi, s’utilitzaven les
varietats garnatxa, monastrell,
¹⁸ Aquesta varietat, però, sí que
era premsada a Benimarfull,
segons JOVER I DOMÍNGUEZ,
FRANCESC (1988: 147) i segons ens
van dir a Beniarrés.
malvesia, giró (gironet), roget, boval, etc. De tota manera, hem
volgut especificar per a que serveix cada varietat de raïm,
independentment si era transformat en vi o no:

• De taula, o de menjar:
– Blancs o verdosos: aledo ([arédo]), cardenal ([cardenáli]),
gateta, grumet blanc [brumét], mamella de vaca, moscatell,
moscatell italià, moscatell romà, planta nova, valencí, verdiell
(verdil, verdilet);
– Negres o rojos: alfonso lavallée ([laváll], [lavára]), arcos, colló
de gall ([bóto, bota] de gall), gateta, giró (gironet), mamella de
vaca, raïm de clotet, roget, rosseti ([rosÉti[k]], a Beniarrés),
valencí negre, vermell.
• De fer vi:
– Blancs: blanquet de [vérma], malvesia [malvasía],
messeguera, moscatell, planta nova, valencí blanc, verdiell
(verdil, verdilet);
– Negres: arcos, boval, cardenal ([cardenáli]), garnatxa, giró
(gironet), monastrell, roget, valencí negre, veremeta
([verméta]), vermell.
Finalment, el raïm de pansa sempre s’ha identificat amb el
moscatell. No tenim constància que a Muro, o la resta de la
comarca, s’assecassen panses. Aquestes provenien del marquesat
de Dénia.
Per què reben aquestes denominacions les diverses varietats de
raïm? Doncs perquè la seua motivació semàntica obeeix a la
percepció de la realitat. Segons Joan Veny (1993: 105-113)¹⁹, hi ha
tres formes que en motiven la formació semàntica:
• 1r, la procedència geogràfica
del cep; és a dir, designa un ¹⁹ VENY, JOAN (1993), “Aproximació
topònim (malvesia, valencí, a la història lingüística dels vins
garnatxa, carinyena, etc.); catalans”, Vinyes i vins, mil anys
d’història: actes i comunicacions
• 2n, l’antropònim o el nom de del III Col·loqui d’Història Agrària
la persona que introdueix el sobre mil anys de producció,
cep (massanet, trobat, giró, comerç i consum de vins i
subirà, etc.) i,
begudes alcohòliques als Països
Catalans, febrer de 1990, GIRALT,
• 3r, les característiques del EMILI (coord.), vol. 1, Publicacions
cep, del raïm o del vi, també de la Universitat de Barcelona,
poden ser la base del seu Barcelona, p 103-115.
nom:
– el color: blanquet, raïm
blanc, raïm negre, etc.,
– l’alçada del cep, com de parra: parell, parralet,
– la fulla: la forma (pampe-redó, pàmpol girat) i la qualitat
(garnatxa peluda, lledoner pelut),

– el raïm: la forma ovoide, allargada (queixal de llop, mamella
de vaca), la dimensió (gra-gros, picapoll), l’olor, la flaire
(moscatell); la maduració relacionada: amb la seua precocitat
(verdiell, tendral), i amb una festivitat (de sant Joan, de sant
Jaume, de santa Magdalena, de sant Martí); el destí segons
qui siga: raïm per fer panses (raïm de pansa), destinat a fer vi
(vinater), i destinat a ser consumit com a fruita (raïm de
balança); la producció abundosa (carrega-rucs), la qualitat
baixa (afartapobres), i que esquitxa (esquitxagós); i
– el vi: vi de peu, vi premsat, vi negre (ant. vermell), vi blanc
(claret), el modern vi rosat, vi nou o novell, vi vell, vi d’agulla, etc.
I, finalment, pel que fa a les parts de la planta, tenim:
• Del cep: cep (bord o ver, xacela, patró), arrels (arraïls), soca, tronc i
braços, sarment (serment), borró o mugró (ull), pàmpol o fulla. En el
seu conjunt conformen la parra, el parral o la parreta, si s’emparra
(s’emparrala) alta; és a dir, si es deixava alta per fer ombra als
portals dels masos, als patis, etc., o vinya, si es troba al bancal.
• Del raïm: cabrerot, xanglot, raïm, penjoll, gra, i raspa: brisa i rapa
no es fan servir a la zona del Comtat.
• Del gra: gra, pell, carn, pinyol i llavoretes.
Com a curiositat, volem comentar el cas del raïm de pastor,
crespinell, raïm de llop, etc. Òbviament, aquesta planta no té res a
veure amb la planta que produeix vi, però rep aquesta denominació
popular, justament, pels raïms que produeix. S’ha creat per afinitat,
per imatge semàntica del raïm del cep. Aquesta planta també
formava part de la cuina tradicional del Comtat, ja que es bullia
tendra, no granada, i s’amerava amb vinagre uns quants dies i ja era
bona de menjar. Servia per a acompanyar les amanides i formava
part de l’aigua-sal o salmorra. També podia curar diverses dolences.

Aquest procés, que no és més que la collita del raïm,
començava cap a finals de l’agost. Normalment, començava
unes dues setmanes després que el raïm estigués madur: un
color com de canella, el blanc i, quasi un negre, el raïm negre; per
tant, la verema ([vérma] al Comtat) o collita començava a mitjan o
finals de setembre.
Per collir el raïm, hom utilitzava unes tisores de veremar (o de
[vérmar]) o un estri anomenat falçó o falçonet perquè tenien la
forma d’una falç petita; de grandària per a una mà.
Mentre els collidors²⁰ feien la verema, hi havia qui es dedicava a
transportar el raïm amb el matxo cap al cup on hi havia una altra
²⁰ Volem descriure el procés tradicional que realitzava una persona, José
Vicente Cascant Cascant, el nostre avi, que en produïa a Setla de Nunyes
per al seu consum particular. El nostre avi va viure a Terrats, al Rosselló,
a la Catalunya francesa, entre el 1930-1936. Hi va estar 6 anys i en va
aprendre el procés. Quan en tornà, decidí de fer-se el vi ell mateix
perquè considerava que el que comprava estava massa aiguat: de tots és
sabut que per augmentar la producció del vi, s’hi afegia aigua... José
Vicente Cascant Cascant, Carrasca, demanava permís tots els anys a una
família adinerada de Setla de Nunyes, els Poueros, per fer servir el seu
cup i la seua premsa particular i, en tant que era l’únic del poble que en
feia, també en proporcionava al rector del poble; és a dir, també feia vi
de consagrar per a abastir l’església. Va estar fent-se el vi fins la dècada
dels seixanta (1966).
La forma de fer del nostre avi canviava una mica de la manera de fer
general, ja que ell no tenia un cup particular on trepitjar el raïm. Per això,
en lloc d’estar el vi fermentant al cup uns quants dies, l’abocava a les
seues botes un dia o dos després d’haver-lo trepitjat. Una vegada a les
botes, remenava tots els dies el suc amb una vara per allò de cremar el
sucre i trobar-li un punt de gust que volia el seu paladar; és a dir, sec. A
més, cremava unes canales de sofre, per cremar l’aire, perquè el vi no es
picara o se n’anara i li posava un component químic de la farmàcia,
metamisulfit, perquè el mosquit del vi no anés a la bota i piqués el vi.
Finalment, hi posava calç al tap perquè no hi entrés l’aire i no el
manipulava més.
El vi de consagrar era pur: no el manipulava; era abocat a un barril petit
(10-15 litres) i el deixava reposar fins que s’obria cap a finals d’any.

persona que estava xafant o
xafigant el raïm. El trepitjador
solia portar unes espardenyes
d’espart de sola basta²¹, de dos
dits de gros.
Un cup, el taulat, solia ser més
llarg que ample i solia tenir
unes proporcions d’1,50 m de
dalt per 1,50 m de costat.
Estava conformat per una
mena de bassa tapada amb
²¹ Les soles bastes d’espart feien
que el gra s’hi enganxés i es
desfés millor. N’hi havia qui
xafava descalç (AMADES, JOAN.
(2005: 13, 33-35) però aquesta
opció no era recomanable, ja que
hi podia haver vespes que podien
picar els peus. Abans d’entrar al
taulat, hom es rentava bé els peus
fins els genolls, arromangats, es
calçaven les espardenyes i
procedien a xafigar.
uns taulons de fusta, disposats l’un al costat de l’altre, per on corria
el suc del raïm, tot vessant-se dins el cup. A sobre del nivell de
terra, més alt que el cup, es dipositava el raïm. A sota del cup hi
havia una aixeta fonda per on eixia el most. Es trobava dins d’un
soterrani que s’accedia a través d’una rampa; ací també es trobava
la premsa de biga o de gàbia²².
I pel que fa a les botes que havien de contenir el nou vi, normalment
es deixaven cap per a avall, una vegada buides del vi vell, per tal
que s’escorreguessen i estiguessen ben eixutes per a quan
s’aboqués el nou vi. Aquestes botes solien contenir mare; és a dir,
estaven amerades d’una classe de vi determinat, el que li agradés
al propietari, de tal manera que quan hom abocava el vi novell,
aquest agafava el gust de la mare; ço és, del vi que havia amerat la
bota. La mare era el solatge sec, polsim, d’aquell vi determinat.
El lloc on es xafava el raïm solia disposar de cup i de premsa de
biga o de gàbia. En altres llocs també hi podia contenir uns trulls
per dipositar el vi, una bomba manual per a trastombar vi del cup
al trull o als cuiros, botes, etc., una destrossadora de raïm, que
trepitjava el gra d’una manera mecànica i, més modernament, de
gronsa (cf. el glossari del raïm i del vi) on s’abocava el raïm després
de la verema i separava el gra de la rapa.
²² Hom també premsava el raïm amb les premses de fer oli (de ferro), tot
utilitzant els esportins. Segons JOAN AMADES (2005: 13, 8-9, 32-41), el cup
solia ser repassat abans que es tornés a utilitzar: s’emblanquinava amb
calç i s’arrebossava de ciment per tapar-ne les esquerdes. Els cups solien
estar a l’entrada de les cases per un doble motiu: d’una banda per eficàcia
(transportar el raïm al taulat) i de l’altra perquè en el procés de fermentació
l’aire es feia irrespirable i el cup, com els trulls, havien d’estar ben ventilats,
ja que podia ser molt perillós per a les persones i causar fins i tot la mort.

NOTA: Al Comtat, la premsa de capella és
anomenada PREMSA DE BIGA i l'acció de
trascolar és anomenada TRASTOMBAR.
Una vegada trepitjat el raïm, el most es deixava reposar amb la
raspa, dins el cup uns quants dies, generalment 2-3 dies,
fermentava un poc i, passat aquest temps, hom abocava,
trastombava²³ el vi als cuiros, recipients fets de la pell del porc
cosida, i dels cuiros a les botes. Per realitzar aquest afer, hom podia
utilitzar bombes de succió, tot apartant la rapa del suc. Als llocs on
no disposaven de bombes, hom feia servir recipients i es
transvasaven de manera manual. Els llocs que disposaven de trulls,
els propietaris anaven barrejant el suc als diversos trulls per veure
si estava baix de sucre i el remenaven amb vares per cremar-lo, li
afegien alcohol, etc., tot això per fer-lo al seu gust. El raïm negre
era aixafat en un cup i el blanc en un altre.
²³ La terminologia emprada canvia en funció de la procedència
geogràfica. Així, en llengua estàndard, hom descriu aquest procés com
abocar o transvasar; en canvi a Monòver feien servir el terme trascolar.
Si voleu saber més del lèxic del vi a Monòver, vegeu LIMORTI I PAYA,
Esther (1993), “El lèxic del vi a Monòver”, Vinyes i vins, mil anys d’història:
actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys
de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països
Catalans, febrer de 1990, GIRALT, Emili (coord.),vol. 1, Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona, p 285-293.

Posteriorment, la rapa era premsada, rodada a braç, i el suc que
donava corria per una canal al cuiro i del cuiro a les botes. Aquest
suc premsat era barrejat amb el trepitjat, ja que hom entenia que
era igual de bo.
El procés canvia si era un vi per ser venut²⁴ o per al consum propi;
per tant, la rapa era premsada unes quantes vegades en l’afer
industrial mentre que només era premsada una vegada en el
procés casolà i el suc resultant es barrejava o no amb la resta del
raïm aixafat; en depenia de cada cas.
Acabat tot el procés, el premsat, les sobres, la brisa es llançava o
s’escampava pel bancal o no, a manera d’adob, i es rentava tot el
cup amb aigua perquè quedés tot ben nét.
Per fer el manteniment del vi a les botes, el vinater solia posar calç
al tap i ensofrava les botes: consistia a cremar unes caneles de
sofre dins la bota per tal que l’aire es cremés i no llancés a perdre
el vi. Si es donava aquest extrem, el vi esdevenia vinagre i, per
aquest motiu, hom disposava d’unes botes específiques per
guardar-lo. Normalment cada casa solia tenir un bota on hi havia
vinagre.
²⁴ Segons JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc (1988: 130, 144, 147-148), en el
procés industrial, els serenos agafaven la rapa del fons del cup aixafat i
el tornaven a trepitjar, tot tirant-li aigua. Com a conseqüència d’aquest
procés, eixia un vi molt dolent que s’havia de beure abans que es piqués.
Rebia la denominació de vi de reprimit. El vi de piqueta o de fregalà era
un vi dels anys de baixa qualitat o de preus molt elevats, que era fet pels
mateixos treballadors que llogava el colliter i se l’emportaven a casa. En
els anys molt excedentaris, la gent obrava amb vi en lloc d’aigua.
Efectivament, Sergi Silvestre Pérez, cronista oficial d’Alcosser, ens
comentà que té localitzada a l’actualitat una casa a Alcosser obrada amb
vi d’aquell temps.

Passats un parell de mesos, per
la Puríssima (8 de desembre)²⁵,
el vi ja era bo de beure. Era
aleshores quan als cups hom
penjava una branca de pi, tot
indicant que hi havia vi novell
per vendre; l’expressió
utilitzada era vi a ram²⁶.
Pel que fa als recipients i la
seua capacitat, rebien diverses
denominacions en funció dels
litres que hi podien contenir;
així hi havia:
²⁵ El vi acaba de fermentar per
sant Andreu; és a dir, el 30 de
novembre. JOVER I DOMÍNGUEZ,
Francesc (1988: 148).
²⁶ Ram de pi. Amb aquesta
expressió, hom sabia que hi havia
vi novell a la venda. Aquesta
expressió és d’origen medieval
segons JOVER I DOMÍNGUEZ,
Francesc (1988: 130, 150).

• 1 bota: 20 cànters²⁷ (20 arroves), uns 240 litres,
• 1 tonell: 10-12 cànters (la meitat d’una bota), uns 120 litres,
• 1 cuiro: 4 cànters (4 arroves; 1 cànter = 1 arrova = 12 litres); a cada
cuiro podien cabre uns 48 litres;
• 1 barril: 2-3 cànters, més o menys 36 litres,
• 1 veixell: sinònim de barril; per tant, 2-3 cànters, 36-40 litres.
• 1 garrafa: 16 litres, de vidre, de color verd i recoberta d’espart
perquè no es trenqués. S’utilitzava quan hom anava a comprar vi
novell a les bodegues;
• 1 bota: 1,5 litres; bot, sinònim de botella, fet de pell d’animal cosit,
amb una nansa per transportar-lo a l’esquena, amb una boca
molt estreta per on eixia un rallet molt prim; i
• 1 porró: 1 litre; de vidre, sinònim de botella, per a sobretaula; amb
una boca molt estreta i la base ampla. N’hi havia de dos tipus: la
catalana, de vidre més dur i quadrat i de raig més gros; i
l’ampolla, de vidre més delicat, de base rodona
i de raig més prim. L’expressió utilitzada
quan hom bevia en aquests
recipients era beure al gall, a
gall, al gallet o a gallet
(aplicat també a les botiges,
botijons, etc.).
I, finalment, pel que fa a les
parts de la bota, hi ha:
aixeta, dolla, tap (tapó) i
boca. Solen ser de fusta de
roure. També hi ha els
dipòsits d’acer inoxidable.
²⁷ El cànter era la mida utilitzada per al vi. Cada cànter tenia una
equivalència d’una arrova, ço és 12 litres, segons el sentir popular. La
seua mida exacta era de 11,545 litres, segons LIMORTI I PAYA, Esther (1993:
288). Es feia servir el terme cànter per equivalència amb l’oli; és a dir, no
s’omplia el cànter de vi; s’omplien els cuiros. Els cànters s’omplien d’oli.
Els llanterners eren els encarregats de fabricar els cànters i mides
diverses i solien ser de llanda o ferro. A Muro els construïa Juan Jordà
Calatayud, Juanito el Llandero, avi nostre.

En definitiva, la manera tradicional de fer la verema i el procés de
transformació del raïm en vi variava de la forma industrial, ja que
hom feia vi per a casa i, per tant, hi havia manies: es feia com un
volia i l’industrial era per vendre... A més, cadascú tenia la seua
tasca ben repartida: mentre uns collien el raïm, altres carregaven el
matxo i el portaven al cup; al cup, hi havia uns altres aixafant-lo. I
mentre uns homes premsaven la rapa, uns altres omplien els cuiros,
els transportaven i els transvasaven a les botes.
A l’actualitat, si més no a Beniarrés, el procés és el següent:
després de la verema, el raïm arriba a la cooperativa i és abocat a
la gronsa, la desrapadora, i mitjançant uns tubs el raïm és disposat
al trull i la rapa va fora de l’edifici i posteriorment serà traslladada
amb la brisa als bancals.
Una vegada es troba el raïm al trull, hom el deixa uns dies quiet per
tal que vaja premsant-se per si sol. Passats un dies i abans que
fermente, es buida el most, anomenat flor, del trull a un altre trull
(estan numerats) a través d’unes mànegues. Aleshores es premsa el
gra que hi resta: la premsa treu la brisa, les deixalles, per un lloc i
el suc, mitjançant unes mànegues, a un altre: un trull sota terra. No
es barreja la flor amb el suc premsat, ja que la flor té molta més
qualitat que el premsat²⁸. Seran tractats de manera diferent, però
tots dos seran remenats i transvasats d’un trull a un altre, sempre
per separat, amb metamisulfit.
Seguidament es buidaran els trulls; es rentaran; es trauran els
solls, les brutícies, etc., i s’hi tornarà a posar el suc, metamisulfit i
finalment serà filtrat i passat a dipòsits d’alumini on serà envasat.
El vi serà bo de beure passats tres mesos.
Per concloure, podem dir que sembla que a l’actualitat no es fa el
vi tot utilitzant una única classe de raïm: a Beniarrés, per exemple,
és utilitzat monastrell, giró i roget. Són barrejades 3 varietats de
raïm. El percentatge n’és: 100% d’una varietat per 50% d’una altra i
per 50% d’una altra varietat.
²⁸ La manera de fer el vi actual és molt semblant a l’oli antic: hom feia
una primera parada de vuit hores i l’oli novell pur en sumava.
Posteriorment hom tornava a premsar amb aigua calenta i tots dos olis
no eren barrejats.

Abreviacions²⁹
• *
• +
• <
• >
• adj.
• ant.
• CD
• cf.
• CN
• DCVB
• DECLC
sense documentar
uneix dos elements
sintàctics
provinent de
resultant de
adjectiu
antic
complement directe
campareu amb
complement del
nom
Diccionari Català-
Valencià-Balear, A.M.
Alcover i F. de B.
Moll.
Diccionari
Etimològic i
Complementari de
la Llengua Catalana,
Joan Coromines.
• ed.
• etc.
• Etim.
• f
• GDLC
• m
• pl.
• pr. abstr.
• sing.
• SN
• SPREP
• subs.
• SV
• v
• v intr
• v tr
edició
Etcètera
etimologia
femení
Gran Diccionari de
la Llengua Catalana,
Enciclopèdia
Catalana.
masculí
plural
pronom abstractiu
singular
sintagma nominal
sintagma
preposicional
substantiu
sintagma verbal
verb
verb intransitiu
verb transitiu
²⁹ Pel que fa a l’ús de diccionaris per cercar els noms de les varietats de
raïms, hem obviat el DECLC de Joan Coromines i el DCVB d’Alcover-Moll;
hem utilitzat la informació proporcionada per Xavier Favà (2001, 2003a i
2003b), ja que aquest filòleg ha estudiat en profunditat el lèxic
ampelonímic d’aquests diccionaris, i d’altres, i ha esmenats els errors
que hagen pogut produir aquells filòlegs (varietats, subvarietats,
duplicacions, definicions, etc.) i n’ha fet una proposta per a futurs
diccionaris de l’IEC (2003: 167-186). Quant a la resta dels termes, hem
utilitzat els diversos diccionaris que hi ha al mercat (cf. la bibliografia).

Barril: m Segons el GDLC, d’origen incert, probablement d’un radical
gàl·lic barr- que és la base dels mots barral i barricada, bota petita,
de secció transversal circular o ovalada, proveïda generalment de
sis cèrcols que té la finalitat de contenir líquids. Aquest recipient
pot ser de roure (americà o francés...), d’acer inoxidable, etc., i
presenta els elements següents:
• Aixeta: ƒ D’origen incert, probablement deriva del verb aixetar,
derivat de deixatar ‘diluir, afluixar o desfer alguna cosa ferma o
sòlida’, del llatí EX-APTARE ‘deslligar’, vàlvula d’accionament
manual que, adaptada a l’orifici d’un recipient o a l’extrem d’una
conducció, regula l’eixida d’un fluid. Aquest terme encara s’usa al
Comtat encara que està desapareixent en favor del castellanisme
grifo.
• Boca: ƒ Segons el GDLC del llatí vulgar BUCCA ‘galta, boca botida’,
que anà suplantant l’ús de OS, ORIS en la significació de ‘boca’,
obertura semblant o comparable a la boca, obertura que serveix
d’accés (eventualment, d’eixida). Als barrils, botes, etc., hi ha una
boca per on s’omplen de líquids o per rentar quan són buits. És
la forma habitual que utilitzen els habitants del Comtat.

• Dolla: ƒ Del germànic fràncic *DULJA ‘tub’, ‘canó’, part buida,
generalment cilíndrica, de determinats instruments i certes
peces mecàniques que serveix per a engrapar l’eina o acoblar-hi
un mànec, per a articular o subjectar entre elles les peces d’una
màquina i per a la funció de coixinet de fregament. En tant que
part d’una tonell, bota, barril, etc., la dolla és cadascuna de les
anelles o cèrcols metàl·lics que acoblen o engrapen cadascuna
de les parts de fusta que conformen el recipient. Al Comtat és viu.
• Tapó: ƒ Tap. Del germànic fràncic *TAPPO, emparentat
etimològicament amb TAPA, peça de suro, de fusta, de cautxú, de
plàstic, de vidre, etc., generalment troncocònica, que, introduïda
o adaptada a la boca d’un recipient de boca relativament estreta
o d’un conducte, intercepta la comunicació del seu contingut
amb l’exterior. Al Comtat fan servir la forma tapó, bé siga per
diminutiu amb el sufix –ó, o bé per influència del castellà i eren
de fusta però hom també podia fer servir espigons de dacsa amb
la mateixa funció.
– Calç: ƒ Del llatí CALX, CALCIS, òxid de calci impur, obtingut per
escalfament de la calcària a alta temperatura. Al Comtat, hom
posava aquesta substància als taps de les botes amb la
finalitat que no hi entrés l’aire, una vegada el most havia
passat tot el procés (remenar, aquietar, ensofrar, etc.) i el tap
havia de restar tapat.

Aquest recipient rep diverses denominacions en funció de la seua
capacitat; així, tenim que el barril pot contenir 2-3 cànters, 2-3
arroves, ço és més o menys 36 litres:
– Arrova: ƒ Rova. Prové de l’àrab vulgar ar-rub’a ‘quarta part’.
Mesura de pes equivalent a ¼ de quintar. La rova catalana val
26 lliures i equival a 10,4 kg. Segons Limorti i Paya, ESTHER
(vegeu la nota 27) l’arrova tenia una mida exacta de 11,545
litres corresponent a l’arrova lleidatana. Al Comtat, i segons
el sentir popular, l’arrova equivalia a 12 litres, si fa no fa.
Aquest pes també s’aplicava a les olives o a qualsevol fruita...
– Bota: 1. ƒ Derivat de bot, amb terminació femenina per influx
de TUNNA ‘tuna, bota’, recipient destinat a contenir líquids
(generalment begudes alcohòliques), més llarg que ample, de
secció transversal, circular o oval i més gran al ventre que a
les testes. Al Comtat, les botes solien tenir una capacitat
d’uns 20 cànters; ço és, uns 240 litres. Encetar la bota i Obrir
la bota eren expressions utilitzades per referir-se al tast del
vi per primera vegada o per omplir un porró, etc. Fer mare,
expressió que feia referència a contagiar un vi amb el gust
d’un vi millor. Aquest vi millor era el conjunt de solls i restes
seques dipositades al fons de la bota que, en entrar en
contacte amb el vi novell o el que hom volia millorar, se
n’impregnava i n’agafava el gust. 2. ƒ Bot. Prové del llatí vulgar
BUTTIS ‘recipient de cuiro per al transport del vi’, cuir,
generalment de boc, que cosit i empegat, serveix per a
contenir vi i altres líquids. La diferència que presenta amb el
cuiro (vegeu-ne l’entrada) era la seua capacitat: 1,5 litres i
molt més petit i que es feia amb la pell d’altres animals.
Podem dir que era un sinònim de botella.

◦ Boter: m Persona que té l’ofici de fer botes,
especialment de vi. El substantiu està format per bot +
-er, sufix amb valor d’ofici. A Muro, com també al Comtat,
aquest ofici ha desaparegut i ha quedat en l’imaginari
col·lectiu a través malnoms (el boter de Muro) i en
antigues referències locatives: el bar Bota (l’actual
restaurant Dandy’s a l’Av. de València, núm. 3, de Muro),
que era el lloc on es llogaven cuiros.
– Cànter: m Càntir. Del llatí CANTHARUS ‘copa gran de dues
nanses’, atuell portàtil, més ample de dalt, que del peu, amb
una nansa a la part superior central i dos brocs, un per a
omplir-lo (tot) i l’altre, més petit (galet), per a beure. També
correspon a l’antiga mesura de capacitat per a líquids
dividida en dotze porrons. Efectivament, el cànter era la mida
utilitzada per a l’oli i presentava una equivalència d’una
arrova, ço és 12 litres; per tant, 1 cànter = 1 arrova (vegeu la
nota 27). Es feia servir el terme cànter per equivalència amb
l’oli, però no s’omplien els cànters de vi: s’omplien els cuiros.
Els cànters s’omplien d’oli. Els llanterners eren els
encarregats de fer aquests atuells i solien ser de llanda o
ferro.
– Cuiro: m Cuir. Del llatí CORIUM ‘pell d’home o animal’, pell
adobada, caracteritzada pel gruix o per la seua duresa, o bé
pell en brut sense adobar, de bestiar gros. Efectivament, en el
cas que ens ocupa, el cuiro era un recipient, fet de la pell del
porc, per a transportar el vi. El cuiro tenia una equivalència
de 4 cànters (= 4 arroves = 48 litres).

– Garrafa: ƒ D’origen incert potser del persa o de l’àrab qarâba
‘atuell per a transportar aigua’, a través d’un àrab vulgar qaraf
i després de l’italià caraffa, ampolla ampla, de coll curt, que
sol anar revestida de vímets, d’espart, etc., per defensar-la
millor dels cops. Al Comtat, les garrafes solien tenir una
cabuda d’uns 16 litres i eren de vidre, generalment de color
verd. Es feien servir quan hom anava a comprar vi novell als
cellers, bodegues a Muro.
– Porró: m Derivat de porra o de porro, vas de forma bulbosa o
cònica que es prolonga per la part superior en un broc gros,
per on hom l’omple, i per la part inferior, en un altre de llarg
que arrenca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta
del qual brolla un rajolí de líquid en decantar
convenientment el vas. Podríem dir que és sinònim de botella
i es feia servir per a sobretaula. Amb una capacitat d’1 litre i
fet de vidre, al Comtat n’hi havia de dos tipus: la catalana, de
vidre més dur i quadrat i de raig més gros; i l’ampolla, de vidre
més delicat, de base rodona i de raig més prim. L’expressió
utilitzada quan hom bevia en aquests recipients era beure al
gall, a gall, al gallet o a gallet; en definitiva, beure tot posant
la forma com un gall: el cap mirant cap dalt i la boca oberta
com si cantés (com un gall).
– Tonell: m Tona (del llatí TUNNA i aquest del cèltic TUNNA ‘pell,
cotna; bot; barril’). Segons el GDLC, bota grossa d’una
capacitat de més de 500 litres. Aquest no és el cas al Comtat,
ja que el tonell solia tenir una equivalència d’uns 10-12
cànters (si fa no fa 120 litres) i el sentir popular considerava
que corresponia a la meitat d’una bota (240 litres). Segons
l’etimologia del terme sí que pot presentar aquest significat
ja que està format pel radical ton + -ell, sufix amb valor
diminutiu i fossilitzat, que literalment vol dir ‘tona petita’...
– Veixell: m Vaixell. Sinònim de Barril. Del llatí VASCELLUM,
diminutiu de VAS, -IS, ‘vas’, ‘recipient’, bota grossa,
especialment destinada a contenir vi. Segons Coromines
(DECLC: IX, 55), en particular ha designat barrils i botes de vi i
és d’ús corrent a tot el català. Hem sentit aquest terme a una
persona de 73 anys, de Setla de Nunyes, i sempre com a
sinònim de barril, que tindria una cabuda d’uns 40 litres, si fa
no fa.

Broc xic,
béc o
galet
Montjuíc
Corona o anell
Broc gros o
d’omplir
Tòt o buc
Canal
Corona en
forma de plat
Corona en forma
de tricorn,
gresol o barret
Porró de segador
Porró valencià
Tassa: porró amb el broc gros inclinat cap enrera
Ornament
amb
Leticinis
Ornament
amb crestes
Porró
de
coll
llarg
Porró esfèric
Porró de béc llarg,
mitjançant el qual el pare
de família, des del seu
lloc, distribuia el vi a taula
Porró amb
receptacle per
posar-hi gel o neu

• Ensofrar: v tr. De sofre, sotmetre alguna cosa a l’acció de l’anhídrid
sulfurós produït per la combustió de sofre. Efectivament, en el
tractament del most a les botes, se solia cremar canales de sofre
a l’interior de la bota per tal que cremés l’aire del seu interior
amb una doble finalitat: d’una banda perquè no es piqués el vi (cf.
l’entrada Vi); i de l’altra perquè, el mosquit del vi no s’acostés a la
bota, que també podia llançar a perdre el vi.
– Canela: ƒ Candela. Del llatí CANDELA, forma culta de la
popular i antiga Canela, cilindre afuat de qualsevol matèria
cèria que envolta una metxa de cotó lleugerament torçuda i
que fa una flama lluminosa quan hom l’encén. Al Comtat s’usa
i s’ha usat la forma popular canela i no pas la seua forma
culta i es pronuncia [kanÉlE].
– Metamisulfit: m Sulfit. Qualsevol sal de l’àcid sulfurós. El
sulfit, anomenat tradicionalment metamisulfit (a Setla de
Nunyes, als anys 50-60), i a l’actualitat metasulfit, era una
mena de gotes que es comprava a la farmàcia, les quals es
posaven dins les botes o als seus taps per matar el mosquit
del vi i que aquest no llancés a perdre el vi. A Beniarrés ens
digueren metasulfito.
• Escórrer: v tr. Del llatí EXCURRERE ‘córrer cap a fora’, deixar anar,
fer córrer, el líquid d’un recipient, d’un indret, fins a l’esgotament.
En el cas de les botes, tonells, barrils, etc., al Comtat, hom les
preparava per contenir el nou vi tot disposant-les cap per a avall
i deixant anar les restes, impureses, etc. que hi podia tenir.
– Brutea: ƒ Brutícia. De brut, allò que lleva la netedat, la puresa,
de quelcom. Al Comtat hom fa servir el terme patrimonial,
format per BRUTUS + -itia>bruticia>brutesa>brutea, per
designar tot allò que no està net, aplicat en qualsevol camp
semàntic i, per suposat, al camp del raïm i del vi.
• Fermentar: v tr. Sinònim de Bullir, del llatí FERMENTARE, produir
fermentació d’una substància; és a dir, procés de transformació
d’un substrat orgànic produït pels enzims de llevats, bacteris o
fongs i que s’esdevé amb despreniments de gasos o sense.
Efectivament, en el sentit popular del Comtat, es diu que el vi bull
(cf. Bullir); és a dir, fermenta, crema el sucre del most i dona com
a resultat el vi. En aquest procés hi apareixen uns gasos tòxics
que fins i tot en podia produir la mort. L’expressió utilitzada quan
hom notava aquesta mena de gas era picar el nas; és a dir, es
notava al nas i molestava, picava el nas.

Bodega: ƒ Castellanisme. Celler. Del bizantí APOTHEKE ‘dipòsit,
magatzem’, botiga on hom ven vins i altres begudes. Al Comtat
s’utilitza aquest terme per designar els llocs que venen vi i els llocs
on reposaven les botes particulars. Antigament, hom penjava una
branca de pi a les entrades dels cellers per manifestar que hi havia
vi a ram; és a dir, vi novell a venda (cf. l’entrada Vi). Les persones
majors del Comtat utilitzen el terme celler per referir-se al rebost
(cast. dispensa) de les cases antigues. Era en aquest lloc on eren
disposades les botes, si més no les mitjanes i petites, si hom no
tenia cap altre lloc on guardar-les.
Cabàs: m Del llatí *CAPACEUM i derivat de CAPAX ‘que té cabuda’,
recipient constituït per un material flexible i proveït de dues nanses
que serveix per a contenir o traginar runa, sorra, etc. Tradicionalment
han estat construït d’espart o de cautxú i a l’actualitat, de
plàstic. També hi ha el cabàs de palma, de forma més
rodona i amb més cabuda. Hom sol utilitzar-los al
camp per collir qualsevol fruit; en el camp que ens
ocupa, el raïm en el procés de la verema (cf. Verema).
Cistella (i ant. cestella): ƒ Del llatí cistella ‎(‘cistell
portàtil’), diminutiu de CISTA ‎(‘cistell gran’), del
grec antic κιστή ‎(kistḗ), segle XIII. Recipient fet
de vímens, canyes o joncs entreteixits,
generalment de forma troncocònica invertida,
amb una o algunes anses, amb tapadora o sense,
i que serveix per a tenir i portar fruita, roba o
altres coses. En el cas que ens ocupa, traginar el
raïm des del bancal al cup per a ser trepitjat.

Cep: m Del llatí CIPPUS ‘fita clavada, estela, tronc colgat per a
entrebancar l’enemic’, i per extensió soca emergent de terra o altres
objectes per a entrebancar o travar, soca de la vinya i vinya cultivada
en forma baixa. Efectivament, aquest terme s’usa al Comtat tan per
descriure la soca de la planta com també la planta en si mateix però
en forma baixa, ja que del contrari rep el nom de parra o parral.
• Colgar: v tr. Del llatí COLLOCARE ‘situar, col·locar, cobrir el foc’,
derivat de LOCUS ‘lloc’, posar (alguna cosa) dins un clot i cobrir-la
amb la terra, la sorra, la cendra, etc., que hom havia tret en fer el
clot. Al Comtat, hom encara fa servir aquest verb per designar el
procés de plantació d’un cep, o de qualsevol arbre, al bancal.
• Mallol: m Del llatí MALLEOLUS ‘martellet; sarment de vinya tallat
en forma de martell o crossa per plantar-lo’, diminutiu de
MALLEUS ‘martell’, vinya novella, o cep jove, plantada d’un any
ençà. Efectivament, al Comtat hom fa servir aquest terme per a
referir-se a un cep jove, però no té per què ser del primer any;
normalment es fa referència a aquell cep que encara no ha
produït cap raïm.
• Parra(l) (El): m Segons el GDLC d’origen incert, però, tenint en
compte també el sentit antic de ‘glorieta, emparrat’, potser d’un
gòtic *parra, -ans ‘clos; glorieta, reixat’, segurament del mateix
origen preindoeuropeu que donà barra, vinya no podada com a
cep i amb els sarments enlairats i recolzats en suports. Al Comtat,
hom fa la diferència entre parra i vinya tot just per la disposició
que hi presenta: vinya, podada i baixa en un bancal i parra(l), alta
i ocupant marges, patis, portalades, etc., fins i tot podria
presentar-se com a sinònim d’ombrall.
– Emparrarlar(-se): v tr. i pronominal Emparrar. De parra, donar
a una planta forma de parra, formar amb ella un emparrat. El
verb està format pel prefix em- ‘amb si’ + -parr- + -ar (sufix
verbal de primera conjugació). A Muro i Setla (de Nunyes)
hom usa la forma emparralar(-se). Probablement aquesta
forma nasca d’em- + parral + -ar>emparralar. Coromines
(DECLC, VI: 301) la documenta a Eivissa però no pas al Comtat,
terme que sí que s’utilitza amb el significat esmentat.
• Secar: v tr. Assecar. Del llatí SICCARE ‘secar’, fer tornar sec; traure
la humitat (d’alguna cosa). Aquest verb era l’usat en tot el català
fins que el va desplaçar el modern assecar. En el camp que ens
ocupa, és la forma verbal usada al Comtat per a referir-se a
qualsevol planta, arbre que s’ha assecat; és a dir, s’ha mort.

• Vinya: ƒ Del llatí VINEA i derivat de VINUM, forma femenina
substantivada de l’adjectiu VINEUS, -A, -UM ‘del vi, relatiu al vi’,
planta que produeix el fruit del raïm i del qual hom extrau el vi.
Efectivament, com s’ha dit, la vinya és el conjunt del ceps baixets
disposats en un bancal; en aquest cas seria antònim de parra(l).
Al Comtat aquest terme és força viu.
– Camà(-da), -(d)es: ƒ Camada, de cama (del llatí vulgar CAMBA,
però potser d’origen preromà), passa llarga, gambades. A
camades, locució adverbial que fa referència ‘a grans passes,
corrents’. Al Comtat (Muro, Setla i Beniarrés) hem sentit que la
vinya es disposa al bancal en forma de camaes; la qual cosa
pot significar que hom la disposa ampla, no espessa; és a dir,
entre cep i cep hi ha una distància de ‘grans passes’. Ací el
terme se’ns fa transparent...
– Carregar: v tr. Del llatí vulgar CARRICARE, oprimir amb el seu
pes. Amb aquest verb hom fa referència, a la comarca del
Comtat, que la vinya fa molta producció de raïm; és a dir,
produeix molts quilos de fruita. L’expressió utilitzada és: la
vinya és molt agraïda i carrega molt...
– Pam: Del llatí PALMUS i derivat de PALMA ‘palmell’, mesura
lineal aproximativa, consistent en la distància que hi ha entre
el cap del dit polze i el del dit petit, tenint la mà oberta i els
dits estesos. Efectivament, aquesta és la mesura que
utilitzava un camperol per a empeltar un cep bord: l’alçada
d’un pam de terra.

• Terreno: m Terreny. Segons el GDLC, del llatí TERRENUS ‘terrè’,
extensió de terra quant a la seua natura, els accidents, etc.
Conjunt de roques, blanes o dures, que té una composició, gènesi
o fàcies comunal. Efectivament, en parlar del tipus de terreny
més idoni per plantar vinya, hom en diferencia dos:
– Gros/Gord (castellanisme): adj. del llatí GROSSUS ‘gras;
gruixut’, que té un volum considerable, que ultrapassa el
volum ordinari. L’expressió utilitzada terreno gros fa
referència a un tipus de terreny que no reté l’aigua en
superfície i trascola cap al seu interior. És un tipus de terreny,
de color marronenc, que presenta poca pedra i, per tant,
molta terra, molta molla. Tindre molla, fa referència a tenir
molta terra. A l’hivern sol convertir-se en aiguamoll; és a dir,
fangós, no trascola, i a l’estiu s’esquerda, se’n resseca molt
sovint, però davall presenta saó i sempre hi ha humitat.
Aquest tipus de terrenys no és el millor per plantar vinya de
fer vi; de menjar, pot ser bo, el gra tindrà molta aigua però en
perdrà la dolçor.
– Tap: adj. Segons Joan Coromines (VIII: 289), prové d’una arrel
TAP creada sobre el so de piconar materials o esclafar-los,
amb petits xocs, tornant-los compactes: ‘capa de terra
gredosa afetgegada fins a consistència quasi pètria’. D’acord
amb la tradició popular del Comtat, el tap és un tipus de
terreny més blanquinós, o blanc, ‘patit’, que és molt pedregós
amb poca terra. Terreno tap és un tipus de terreny molt bo
per a la vinya de fer vi, ja que el gra restarà amb poca aigua
però serà molt dolç; és a dir, tindrà molt de sucre i per tant,
més graduació.

Un cep pot ser:
• Bord: m Del llatí vulgar BURDUS ‘mul, híbrid de cavall i somera’, dit
d’un arbre que no produeix fruit, silvestre, no empeltat. Hom fa
la diferència entre el peu europeu i el peu americà, com a
conseqüència de l’entrada de fil·loxera (cf. nota 16), ja que aquest
insecte destruïa els ceps europeus però no pas els americans. A
Beniarrés vam sentir el terme xacela per designar el peu bord
americà. D’acord amb el que ens van dir, és un peu que no es
desenvolupa (es cria, ens van dir) en terrenys on hi ha raïm; en
terrenys nous sí; és a dir, on no hi havia res abans sembla que sí
que es desenvolupa bé. Cap dels grans diccionaris o
enciclopèdies recull el terme; només Coromines (DECL, IV: 889)
recull el terme jacera ‘jaç, a plena de bestiar’ i jaçal ‘paratge que
el bestiar ha deixat ple d’adob, però ja no hi dorm’, derivats de
jaure; però no estem en condicions d’afirmar que la xacela
beniarrera presente una afinitat semàntica amb aquests mots. Si
forcem un poc la imaginació, podem pensar que en lloc d’haver
‘adob de bestiar’ o un ‘jaç ple de bestiar’, pot haver ‘conjunt de
ceps bords que conformen un terreny’. És una hipòtesi que
deixem oberta...

– Rebordonir-se: v pronominal De bord, restar una planta com
aturada en el seu desenvolupament, seca i esquifida. El verb
està format per –re ‘tornar a’ + -bordon- (del francés bourdon
‘mentida’?) + -ir ‘sufix verbal de tercera conjugació + -se
(pronom) ‘a si mateix’; és a dir, tornar a fer-se bord, dolent, ha
perdut la part vera, bona, etc. Efectivament, al Comtat, hom
diu que la vinya tendeix a fer-se borda, passat un temps, si
no se la tracta; torna al seu estat primigeni.
• Ver: m i ƒ Del llatí VERUS, -A, -UM, dit de l’exemplar més pur dins
la seua espècie, la classe millor (en oposició a fals, a bord).
Efectivament, aquest terme s’utilitza al Comtat per designar una
varietat (la que siga) bona i és antònim de bord. Com s’ha dit, la
vinya, com també els arbres fruiters, és borda i ha de ser
empeltada perquè produesca fruits.
– Empeltar: v tr. Segons el GDLC, probablement d’un llatí vulgar
*EMPUTARE, del llatí clàssic IMPUTARE, de PUTARE ‘podar’, fer
un empelt; és a dir, acció de fer dues o més parts (tija, tronc,
branca, etc.,) de plantes diferents de manera que el conjunt
es comporte com una sola planta. Com s’ha dit, en el camp de
la vinya hi ha dues maneres d’empeltar: d’agulla (cf. Sarment)
i d’escut (cf. nota 7) i sempre tenen la finalitat de fer
productiu un cep.
Quan a expressions utilitzades referides al cep, la vinya, etc.:
• La vinya, la parra, els ceps s’han de criar: Expressió utilitzada al
Comtat per manifestar que la vinya, o qualsevol altre arbre o
planta, és jove, és novella i necessita el seu temps perquè es
desenvolupe. És molt curiós que la gent del camp parla dels
arbres, de les plantes, etc., com si fossen persones, ja que, seguit
seguit, empren aquesta terminologia per a parlar de la formació
dels vegetals; en definitiva, com si fossen nens petits que estan
creixent: està patida (la planta...), és jove, plora (cf. Borró), té una
ferida, està viva, morta, etc.

Un cep consta dels elements següents:
• Arraïl: ƒ Arrel. Del llatí RADIX, -ICIS ‘raïl, rel’, >raïl, amb aglutinació
de l’article la: la raïl>la arraïl. Quant a arrel<rel<raïl, és a dir,
l’evolució moderna de raïl. Òrgan de les plantes superiors,
generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de
fulles i proveït d’elements conductors, especialitzat en la fixació
de la planta i en l’absorció d’aigua i de substàncies químiques
que hi són dissoltes. Aquesta és la forma que s’utilitza al Comtat
i molt viva: arraïls de la vinya, de les plantes, etc.
– Enraïlar: Arrelar. v intr. Fer, criar arrels una planta, fixar-se al
sòl mitjançant l’arrel o les arrels. Al Comtat hom empra
aquest verb per designar el procés de fixació de les arrels a
la terra.
• Borró: m Del llatí BURRA ‘borra’, a causa de la pelussa dels
borrons, gemma ovoïdal o fusiforme constituïda per una coberta
de fulletes modificades (catafil·les) estretament imbricades,
sovint piloses, que protegeixen una porció de teixit meristemàtic
en fase de repòs, destinat a originar un brot o una flor. Al Comtat
s’usa el terme borró per designar per on brotarà una flor, una
branca, etc.
– Mugró: m Sinònim de Borró. Segons el GDLC d’origen incert,
probablement d’un llatí MUCRO, -ONIS ‘punta’, però pot
presentar una base preromana, papil·la situada al centre de
l’arèola mamària, amb petits orificis on desemboquen els
conductes galactòfors. Al Comtat, no és un terme general però
que sí que s’utilitza per a designar per on brotarà una planta,
etc., encara que la més habitual i comuna siga borró.
– Ull: m Sinònim de Borró. Del llatí OCULUS, òrgan fotoreceptor
dels animals capaç de formar imatges de l’objecte emissor o
reflector de llum. Per extensió, nom donat a algunes coses, o
part d’algunes coses, que recorden un ull per llur forma,
posició o aparença: brot, borró, per on la planta creix.
Efectivament, al Comtat, el borró també es diu molt ull:
aplicat a qualsevol cosa que siga vegetal per on pot brotar.
◦ Començar a plorar: v + SPREP, expressió metafòrica
utilitzada que hom fa servir per manifestar que la saba
fa l’intent de pujar pels sarments, branques, cimals, etc.,
i goteja, plora, pel tall que se li ha practicat com a
conseqüència de la poda a finals de l’hivern. (cf. La vinya,
la parra, els ceps s’han de criar).

◦ Córrer la sàvia (saba): v + CD, com al cas anterior,
aquesta expressió, molt utilitzada al Comtat, manifesta
que el món vegetal està despertant del repòs de l’hivern
i comença a circular la saba pels teixits vasculars de les
plantes. Pel que sembla, hi ha dues pujades de saba al
període vegetatiu de la planta: finals de l’hivern i
principi de la primavera i al mes d’agost.
◦ Sàvia: ƒ Castellanisme. Saba. Segons el DGLC,
probablement del llatí SAPA ‘vi o most cuit’, líquid que
circula a través dels teixits vasculars de les plantes i que
consisteix en aigua amb substàncies minerals i
orgàniques dissoltes. Al Comtat, hom fa servir el terme
en castellà.
– Moure: v tr. Sinònim de Brotar, del llatí MOVERE, posar en
moviment. En sentit figurat, les persones grans dels pobles
del Comtat fan servir aquest verb per a referir-se que un
borró brota: que mou, que comença a desenvolupar-se a
finals de l’hivern i principis de la primavera. També es fa
servir aquest verb quan els animals es troben en zel. (cf. La
vinya, la parra, els ceps s’han de criar).
◦ Rebrotí(ns): m Sinònim de xuplador(s) (cf.). Rebrot. De
brot, brot nou. Del gòtic *brut. Branqueta tendra, en fase
de creixença, novellament originada a partir d’una
gemma. Al Comtat hom designa rebrotí per aquells brots
nous d’arbres, ceps, etc., que es tallen quan sobren o
que es respecten si estan formant-se. En el cas dels
ceps, si no tenen raïms, es tallen (cf. Despuntar).
• Braç: m Del llatí BRACHIUM, cadascuna de les dues extremitats
toràciques de l’home. En el cas que ens ocupa, té un sentit figurat,
ja que el braç fa referència als cimals, a les branques centrals
d’un arbre, un cep, etc. Efectivament, al Comtat, i parlant de ceps,
hom diu que un cep presenta un parell de braços des d’on eixiran
els sarments, i d’ací els raïms, etc.

• Pàmpol: m Sinònim de fulla. Del llatí PAMPINUS ‘fulla de vinya;
sarment tendre’, fulla del cep. Efectivament, al Comtat hom fa
servir aquest terme per definir la fulla de la vinya, com també el
de la figuera.
– Aclarir: v tr. Del llatí CLARUS, -A, UM + el prefix a- amb valor
modificatiu i serveix per formar verbs + el sufix verbal de 3a
conjugació –ir: acció de fer clar. Fer menys fosc, menys obscur.
Amb aquest verb hom fa referència al procés de traure els
pàmpols dels ceps per tal que la llum del sol incidesca sobre
el raïm i maduren. Aquest procés hom el realitza pel mes de
maig-juny... Aquest verb també fa referència al procés de
depuració del vi: quan es cola, etc., per tal de traure els solls
i impureses que hi pot contenir... (cf. Vi)

– Arruixar: v tr. Ruixar. Del llatí ROSCIDARE<ROCIDUS, -A –UM
‘ple de rosada, ple mullat’ i derivat també de ROS, RORIS
‘rosada’. Llançar un líquid de manera que caiga dividit en
gotes, una quantitat de grans, etc., de manera que caiguen
disseminats sobre algú o alguna cosa. Sulfatar el cep.
Efectivament, amb aquest terme es designa el procés de
ruixat amb sulfat de coure la vinya pels mesos de maig-juny,
tot just en haver plogut per tal de prevenir el fong del míldiu.
Al Comtat es diu [aruiSár] segurament per un mal tall sil·làbic
com ara [amóto] o [arádio], etc.
◦ Sulfatar: v tr. Sinònim de Ruixar. De sulfat (qualsevol sal
o èster format per substitució dels dos àtoms d’hidrogen
de l’àcid sulfúric), efectuar la sulfatació de les plantes.
Per a realitzar aquesta tasca, hom fa servir màquines de
sulfatar o motxiles (motxilles), les quals són
polvoritzadors emprats en la sulfatació de les plantes,
arbres, etc. En el cas que ens ocupa: la vinya o el parral.
◦ Míldiu (de la vinya): m fong Plasmopara viticola, que
ataca els pàmpols i els raïms del cep; és per això que ha
de ser ruixat amb coure, com s’ha dit. Al Comtat hom
pronuncia [mildÉw] (cf. nota 11).

– Despampolar: v tr. De pàmpol, del llatí PAMPINUS ‘fulla de la
vinya’, ‘sarment tendre’, fulla del cep. Amb el prefix des-,
literalment vol dir traure la fulla (els pàmpols) d’un cep:
efectivament, això és el que passa quan els ceps presenten
moltes fulles: se les ha de treure perquè hi entre el sol...
– Fulla: ƒ Sinònim de Pàmpol. Del llatí FOLIA, plural del neutre
FOLIUM ‘full’, inicialment usat com a mot col·lectiu i estès
després a designar cada fulla de les plantes, òrgan laminar de
creixement limitat que apareix lateralment a la tija o a les
branques. Al Comtat, s’usa indistintament fulla/pàmpol per
descriure les fulles d’un cep o d’una figuera.

• Serment: ƒ Sarment m i f. Del llatí SARMENTUM, derivat de
SARPERE ‘esporgar la vinya’, branca d’un cep o d’una parra.
Efectivament, amb aquest terme, es designa a la comarca del
Comtat, cadascuna de les branques que conformen un cep. A
Muro, com també Setla i Beniarrés, hom diu usa el terme en
femení amb una assimilació fonètica de la vocal pretònica en /e/:
sarment>serment; la serment.
– Agulla: ƒ Sinònim de Sarment (en l’empelt). Del llatí ACUCULA
‘agulleta’, diminutiu d’ACUS ‘agulla’. Barreta de metall o d’una
altra matèria dura terminada en punta. Al Comtat hom fa
servir aquest terme per designar cadascuna de les branques
que poden ser empeltades; és a dir, s’aplica a qualsevol
branca que pot ser empeltada: vinya, arbres fruiters, etc. Rep
el nom d’agulla per allò d’acabar en punta per tal de ser
encastades al tronc, cimal, etc., d’un arbre (cf. Empeltar).
– Desmuntar: v tr. i intr. Sinònim d’Aclarir. De muntar, que prové
del llatí MONS, MONTIS ‘muntanya’, amb el prefix des- + el
sufix verbal de 1a conjugació ar-, separar les parts, les peces
que formen un tot. En el camp que ens ocupa, hom fa
referència al tallat de sarments, pàmpols, etc., del cep per tal
que hi entre el sol, la claror, etc.

– Despuntar: v tr. De punta (llatí PUNCTA ‘estocada, punxada
amb arma blanca, participi de PUNGERE ‘punxar’), trencar,
esmussar, la punta d’alguna cosa. En el camp que ens ocupa
aquest terme fa referència al procés de tall dels sarments
que comencen a ser massa llargs i se’ls despunta per tal que
tota la força del cep vaja als raïms: com a conseqüència
d’aquest procés, els raïms es fan més grans.
– Xuplador: m adj. Sinònim de Sarment. Que xupla. Aquest
adjectiu prové del verb xuplar; xuclar. Segons el GDLC, xuplar
prové d’un encreuament entre xupar i xuclar, com ara tatxa,
de taca i mancha i que es diu molt al Comtat. Probablement
d’un llatí vulgar *SUCTULARE, derivat de del llatí clàssic
SUGERE, Apilar els llavis a una cosa de manera que l’aire
exterior no puga entrar a la boca i, llavors, fer una aspiració,
especialment per traure’n el líquid o suc que conté. Per
extensió, extraure un animal la sang d’un altre animal, d’una
planta, etc. En el cas que ens ocupa, aquest terme designa els
rebrotins (cf.), els sarments que no presenten raïm que
‘xuclen’ la saba dels sarments que tenen raïm, cosa que
provoca que els raïms no es desenvolupen tant. Per aquest
motiu, hom els talla per tal que tota la força del cep vaja als
sarments que tenen raïms.

• Soca: ƒ Probablement d’un cèltic *tsukka, corresponent al
germànic stokk ‘garrot’, part del tronc d’un arbre o arbust pròxima
a les arrels. Efectivament, amb aquest terme hom designa la base
del cep, o de qualsevol altre arbre, al Comtat.
– Patró: m Sinònim de Soca, del llatí PATRONUS, ‘protector,
defensor, patró’, arbre que suporta l’empelt. En el cas dels
ceps, el patró és la soca borda que ha de ser empeltada.
– Peu: m Sinònim de Soca, del llatí PES, PEDIS, base, soca que
serveix de suport a una altra part d’un objecte que li serveix
de sosteniment; fonament. Al Comtat, aquest terme es fa
servir en qualsevol soca borda que ha de ser empeltada, com
ara, per exemple, això és una bresquillera (un presseguer)
amb peu d’ametler.
• Tronc: m Del llatí TRUNCUS, -A, -UM ‘tallat de l’arbre o del cos’, tija
principal, gruixuda i lignificada, d’un arbre o d’un arbust; en
aquest cas del cep i de la vinya i és la forma en què hom la utilitza
al Comtat.

Cup: m Del llatí clàssic CUPA ‘bota’, recipient sobre el qual hom
trepitja el raïm i on el most es transforma en vi. Efectivament, a la
comarca del Comtat aquest terme continua ben viu.
• Abocar: v tr. Segons l’Enciclopèdia Catalana, acció de buidar (un
recipient) abaixant-ne la boca (inclinant-lo, ajaient-lo, capgirantlo,
fent-lo caure). En el cas que ens ocupa, aquest verb fa
referència a buidar els cabassos plens de raïms a la desrapadora.
Antigament, s’abocava el raïm al taulat del cup. Al Comtat, no
s’aplica en el procés de transvasar líquids, que s’usa amb el terme
trastombar (cf.).
• Desinfectar: v tr. Sotmetre algun objecte o algun ésser viu a la
desinfecció. El verb està format pel prefix des- + infectar (del llatí
INFECTARE, INFICERE ‘tenyir, tacar, embrutar’). En el camp
semàntic del raïm i de vi, aquest terme fa referència al procés de
neteja del cup, de la bota, etc. (traure la brutícia, solatges, etc.)
amb la finalitat de preparar-los per a incorporar-hi tot el procés
de l’aixafat.

• Espardenyes (d’espart, de careta): ƒ Calçat de sola de cànem
trenat (o espart o jute), puntera i taló de roba gruixuda, empenya
feta amb vetes (o també amb roba gruixuda) i generalment amb
dues vetes que es lliguen al turmell. Hom utilitzava les d’espart
en el procés d’aixafat del raïm sobre el taulat del cup: també n’hi
havia que aixafava el raïm descalç (cf. nota 21). Solien ser
d’espart per trepitjar millor el raïm; les ‘de careta’ s’anomenaven
així per allò de la puntera quan era d’ús corrent; ‘d’avarques’
quan la sola era de goma, de ‘roda de camió’, però que no tenen
res a veure amb les mallorquines; i ‘de masero’ quan aquest
calçat va desaparèixer de l’ús corrent i només el feien servir la
gent del camp, però sense valor despectiu.
• Netejar: v tr. Del llatí NITIDUS, -A, -UM ‘clar, pur’ + -ejar que indica
reiteració en l’acció, fer treure la brutícia o allò que hi és de més.
Efectivament, aquest verb s’aplica en tot el procés de neteja del
cup, les botes, etc., després de fer-los servir.
• taulat (El): pr abstr. i adj. Sinònim de ‘cup’. Expressió utilitzada per
designar el conjunt del cup i els taulons que tapen el cup. El
terme naix del llatí TABULA ‘post, tauló’.
• Temperatura: ƒ Del llatí TEMPERATURA ‘constitució regular,
temperatura’, expressió numèrica del grau de calor de l’organisme
o qualsevol cosa que desprenga calor. En el cas del raïm i del seu
suc, la temperatura té a veure amb el procés de fermentació del
most en vi, mitjançant el procés del cremat del sucre i de l’oxigen
que hi ha dins les botes o els cups.

• Trastombar: v tr. Sinònim de transvasar: fer passar d’un vas a un
altre, trafegar. Aquest verb és molt típic a la comarca del Comtat
i s’usava antigament en el procés del transvasat del suc resultant
del procés del premsat o aixafat del cup a les botes o als trulls, o
entre botes o entre trulls. En l’actualitat, s’ha quedat fossilitzat
en aquest camp d’especialitat. El verb està format pel prefix tras-
<trans- llatí, que significa ‘a través de’ i denota posició o direcció
a través o transversal + tombar v tr.: ‘posar una cosa de l’altre
costat, fer anar a baix, endarrere, a l’esquerra, la part que era dalt,
al davant, a la dreta; girar’. ‘Fer caure allò que estava dret’.
Segurament, la idea original seria aquesta: moure les botes per
transvasar-les; posteriorment només s’habilitaria i designaria el
procés de transvasat entre recipients. Cap dels grans autors, el
DCVB, els diccionaris de l’Enciclopèdia Catalana, etc., recullen el
terme. Només Joan Coromines al DECLC (VIII: 554) recull ‘el
trastombat’, però amb una altra accepció: ‘trastornat’, aplicat a les
ovelles quan mengen una herba determinada i els senta
malament..., però no en l’accepció que ens ocupa.
– Embut m Del llatí tardà IMBUTUM, participi de IMBUERE
‘mullar o amarar, impregnar’, estri de metall, vidre o material
plàstic que té la forma d'un con buit invertit, amb un tub
d'escolament en el vèrtex, que serveix, posant-lo al forat o al
coll d’una bota, ampolla, etc., per a abocar-hi o trafegar-hi un
líquid, gra, etc. Al Comtat es feien servir en el procés del
transvasat del vi a les botes.

• Trull: m Segons l’Enciclopèdia Catalana, premsa de vi, cup. Aquest
substantiu prové d’un hipotètic *troclu<torclum<TORCULUM i
derivat de TORQUERE ‘retòrcer, esprémer retorcent’. Hem sentit
aquest terme només a Beniarrés, i sempre amb un significat de
‘dipòsit’ i no pas de ‘premsa’. Efectivament, encara que a
l’actualitat signifique ‘dipòsit per contenir quelcom’, el terme no
ha perdut la idea original, ja que quan hom aboca el raïm, el gra
va premsant-se pel seu propi pes; va assentant-se per ell mateix
i en provoca ‘la flor’: el suc de major qualitat resultat del premsat
per si sol.
• Xafar, xafigar: v tr. D’origen onomatopeic i expressiu, aixafar:
variant més moderna de xafar; deformar (una cosa) per
comprensió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix. Trepitjar,
esclafar. Al Comtat, s’empren indistintament tots dos sinònims
(xafar, xafigar) i s’usen en qualsevol context. En el cas del raïm i
del vi, aquests verbs s’usen per designar el trepitjat, amb els
peus, del raïm dalt del taulat del cup. L’expressió utilitzada era
Xafar a peu.

Gronsa: ƒ Tremuja. Segons l’Enciclopèdia Catalana, dipòsit
generalment gros, en forma de tronc de piràmide o de tronc de con
invertits, que funciona com un embut, en el qual hom acumula i
emmagatzema diverses matèries, que hi són posades per la seua
part superior i ixen per la inferior, i que, disposat sobre un aparell
classificador, triturador, etc., o sobre un forn, els alimenta, o sobre
un camió, un vagó, etc., els carrega. Joan Coromines escriu gronça al
DECL (IV: 673 i VIII: 752) i la deriva d’un gal *CRONTICARE/*CRONTIARE
‘bressar’, ‘bressol’, ‘sacsar’, ‘brandar’, ‘trontollar’ > GRONXAR/
gronçar/engrunçar. Efectivament, la gronsa és una mena de dipòsit
amb un caragol sense fi que va removent el raïm i en separa el gra
de la rapa. Aquest terme el va usar Vicent Jordà, treballador de la
cooperativa vinatera de Beniarrés, per designar el lloc on es deixava
el raïm. Però només la va fer servir ell, ja que quan preguntàvem a
la gent si coneixia aquest terme, sempre l’identificaven amb
l’almàssera de fer oli (l’oliva segueix un procés semblant) i el
designaven amb el terme ‘destrossaora de raïm’, ‘trituradora de
raïm’. El terme exacte seria Desrapadora, terme no usat al Comtat, i
d’ací la varietat semàntica per designar aquest afer.
• Desrapadora: adj. Sinònim de gronsa: que desrapa o que serveix
per traure’n la rapa. Aquest terme, com també rapa, no s’utilitza
al Comtat (cf. Raspa). Com s’ha dit, hom fa servir els termes més
amunt esmentats i raspa, però que seria el terme exacte per
designar l’eina que separa el gra de la rapa. L’adjectiu està format
des- ‘que treu’ + rapa ‘raïm despullat de grans’ + -dora ‘acció de...’.

• Destrossa(d)ora: adj. Sinònim de Trituradora. Que destrossa o
serveix per destrossar. Segons el GDLC de l’Enciclopèdia Catalana,
derivat de tros i aquest potser del llatí THIRSUS, hi degué influir
fonèticament el català trossar ‘arremangar’, ‘posar la càrrega
damunt d’un animal, i destrossar ‘arrabassar a algú la seua
càrrega’, presenta el significat de rompre, deformar, gastar,
desballestar (alguna cosa) posant-la en tan mal estat, que no és
bona per a res, que hom no pot aprofitar-la, que no té adob
possible. Com la gronsa, la destrossadora era una màquina que
xafava el raïm i funcionava com a substitutiva de l’aixafat manual
amb els peus. Hom hi abocava cabassos de raïm per la part
superior mentre que una altra persona rodava una maneta que
activava uns rodaments per on passava el raïm i li’n treia el suc.
Al Comtat, hom pronuncia [destrosaóra]. La pasta restant del gra
era passada per la premsa.
• Tritura(d)ora: adj. Sinònim de Destrossadora. Que tritura o que
serveix per triturar. Màquina manual en forma de piràmide
invertida que redueix a trossos més petits una matèria sòlida; en
el cas que ens ocupa, el raïm. Aquesta màquina va substituir el
procés d’aixafat del raïm amb els peus, com s’ha dit. L’adjectiu
està format pel verb triturar (del llatí tardà TRITURARE
‘esmicolar’) + -(d)ora (acció de...).
Planteriste: m i ƒ Planterista. Persona que es dedica a conrear
planters per vendre’n les plantes joves. En el camp que ens ocupa,
és aquella persona que es dedica a preparar planter de vinya per a
la seua venda. Al Comtat, com també a la major part del català
occidental, és molt habitual utilitzar el sufix amb valor d’ofici –iste
al masculí singular: psiquiatre, taxiste, oficiniste, ‘bariste’, etc.

Premsa (de biga, de gàbia): ƒ Del llatí PRESSARE, freqüentatiu de
PREMERE ‘prémer’, amb /-m-/ per influx de prémer, màquina
constituïda bàsicament per dos elements plans o cilíndrics,
generalment l’un fix i l’altre mòbil, disposats de tal manera que per
accionament mecànic, hidràulic o pneumàtic poden agafar entre
ells i estrènyer una cosa per subjectar-la, esclafar-la, esprémer-la,
estampar-la, imprimir-la, etc. En el cas del raïm, la premsa era la
màquina que espremia al màxim els grans del raïm donant com a
resultat el most que posteriorment fermentarà. Tradicionalment al
Comtat es feien servir les ‘de biga’ o ‘de gàbia’, les quals eren unes
màquines que espremien el gra manualment, fent servir una barra
que anava rodant per un caragol sense fi escorrent el gra.
L’expressió utilitzada era ‘rodar a braç’; és a dir, feien rodar la barra
pel caragol sense fi i premsaven el raïm. Les premses de fer oli (de
ferro), amb els esportins, també s’han utilitzat per premsar el raïm
quan hom no disposava de la premsa de biga o de gàbia.
• premsat (El): pr abstr. i adj. Conjunt de restes, sobres, en
definitiva, la brisa que ha passat per la premsa. Aquestes restes
eren llançades al bancal com a adob o simplement eren
llançades. Al Comtat no es fa servir el terme brisa.

Raïm: m. Del llatí vulgar RACIMUS, variant del llatí RACEMUS, ‘gotim’
‘gotim del fruit de la vinya’, ‘gra de raïm’, fruit comestible de la vinya
constituïda per una panícula de fruits en baia, de diversos colors
formats per una pellofa, la polpa i unes quantes llavors. Al Comtat
el raïm és el conjunt dels grans i de la rapa i hom diu que apareix
en la primera florada; és a dir, el fruit que floreix pel maig. Pel que
fa a les parts del raïm, n’hi ha:
• Cabrerot: m Bagot. Segons el GDLC, potser d’un abegot ‘abellot,
vagarro’, aplicat al raïm no madurat i inútil, o directament del
cèltic *BEKOS ‘abella’, amb la mateixa metàfora. Gotim de raïm
que resta al cep després de la verema; carroll. El DECLC (II: 370)
recull el terme cabrerot però no li dona un origen. Sí que en pensa
que pot haver-hi una contaminació de bagot. El Costumari català
de Joan Amades (13: 22) recull el terme cabrot amb el mateix
sentit: raïms que resten al cep després de la verema. El DCVB (2:
790) recull de cabrerot: ‘m raïm que és més tardà que els altres i

Vitis vinifera L.
A - Branca florida; B - Raïm; Ampliacions: 1 - Flors tancades i 2 - Obertes
amb corona alçada; 3 - Flors sense corona; 4 - Estams; 5 - Pol·len; 6 - Flor
tancada en secció longitudinal; 7 - Flor en secció transversal; 8 i 9 - Fruits
en secció longitudinal i transversal; 10 - Llavors; 11 - Llavors des de
diferents costats; 12 i 13 - Llavors en secció longitudinal, des de diferents
costats; 14 - Llavors en secció transversal.

queda sense collir al temps de la verema’. El recull a Castelló,
València, Alcoi, Pego i Alacant. L’etimologia que dona al terme és:
‘derivat pejoratiu de cabrer’. Al terme cabrer, recull: ‘singló de
raïm’ i el recull a Lleida, al Pla d’Urgell i a Segarra. Podem
interpretar que el terme prové de cabrer>cabreró>cabrerot; és a
dir, amb el sufix –o, -ot, que designa diminutiu, com ara bassó,
bassot ‘bassa petita’, garró, etc. En tant que deriva de cabra,
podem pensar que és un raïmet menjat per les cabres o pels
cabrers. És la mateixa semblança que el raïm de pastor: raïm de
muntanya, de camp, en oposició al raïm de vinya, a la vinya. Al
Comtat hom diu que apareix a la segona florada (finals de juny) i
la tradició popular també diu que hom no havia de collir aquests
raïmets i havien de ser deixats per als ocellets, ja que tots tenien
el dret de menjar; en definitiva, era donar gràcies a Déu pels fruits
rebuts i demostrar humilitat.

Raspa
Llavors
Pell amb
recobriment de
pruïna
Carn
• Gra: m Del llatí GRANUM, cadascuna de les baies del raïm.
Efectivament, al Comtat hom fa servir aquest terme per designar
el fruit de la vinya.
– Carn (Mesocarpi): ƒ Sinònim de Polpa, del llatí CARO, CARIS,
conjunt de part tendra, carnosa de l’interior dels fruits o
d’altres òrgans vegetals. Al Comtat hom fa servir aquest
terme per designar la polpa del gra de raïm.
– Llavor (Endocarpi): ƒ Sinònim de pinyol (cf.), del llatí LABOR,
-ORIS, especialitzat en el llatí vulgar hispànic de ‘producte
agrícola’, embrió en estat de vida latent, acompanyat o no
d’endosperma i de perisperma i protegit per l’episperma. Al
Comtat s’empra el terme llavoretes per designar les llavors
que pot presentar qualsevol fruit: en aquest cas, el raïm.
– Pell (Epicarpi): ƒ Del llatí PELLIS, tegument resistent i flexible
que recobreix la superfície d’un cos. Quant al camp que ens
ocupa, la pell és la capa protectora del gra de raïm.
– Pinyol (Endocarpi): m Sinònim de llavor (llavoretes) (cf.), variant
formativa de pinyó, i per extensió de pinya, part interna llenyosa
d’un fruit carnós; en aquest cas les llavors del gra del raïm.
• Penjoll: m Sinònim de raïm. Segons el GDLC, probablement d’un
llatí vulgar *PENDUCULUS i aquest del llatí clàssic PENDICULUS,
derivat de PENDERE ‘penjar’, grup de fruits o de flors que pengen
plegats formant pom o ramell.
• Raspa: ƒ Castellanisme. Rapa. Raïm despullat de grans. D’origen
incert, pot provenir d’una forma dialectal del sud d’Itàlia rappa
‘raïm, gotim’, pròpiament ‘grapa, urpa’ del germànic occidental
*KRAPPA. Al Comtat no s’usa el terme rapa; sempre fan servir
raspa per designar l’esquelet del raïm sense grans.

• Xanglot: m Singló. ‘Gotim, raïm petit de vinya’. Joan Coromines
(DECLC [VII: 791]), pensa que aquest mot presenta una
contaminació amb bagot (cf. cabrerot) i que en temps remots
seria un terme comú i general, ja que en l’occità fan servir el
mateix terme amb el mateix significat. Al Comtat aquest terme
significa ‘porció de raïm’; és a dir, un raïm esgüellat, partit.

• Escaldar-se: v tr. i pronominal. De cald (del llatí CALDU<CALIDUS,
-A –UM<CALERE ‘ser o estar calent, escalfar-se’), abrusar-se els
sembrats, una planta, etc., assecar-se l’escorça d’una planta, per
l’efecte de la calor excessiva, acompanyada, sovint, de vents molt
secs. Efectivament, aquest procés d’assecat es dona als raïms
quan hom despampola, desmunta o despunta massa els
sarments.
• Escombrar: v tr. Del llatí vulgar *EXCOMBORARE ‘treure noses,
destorbs’, del cèltic Comboros ‘amuntegament, entrebanc’, format
per com- ‘juntament’ i bero ‘porte’, llevar allò que embruta el sol,
brosses, neu, pols, etc., empenyent-lo a un costat amb una
escombra. En el camp que ens ocupa aquest verb presenta una
habilitació i té un valor figuratiu, ja que designa el procés de
pèrdua de la flor del raïm, tot deixant perdre la pellofa i deixant
veure el futur gra de raïm. S’entén com sinònim de netejar però
per si sol, sense cap ajuda humana, etc., només pel seu procés
natural. Al Comtat, hom fa servir aquest verb només en la vinya i
l’olivera, ja que aquestes varietats en florir formen una mena de
bola que quan esclata escombra; és a dir, perd la flor i deixa
entreveure el futur raïm o la futura oliva. La resta d’arbres no
escombren; simplement produeixen una flor que en caure es veu
en el calze del futur fruit: l’ametla, la cirera, etc.

Quan a expressions utilitzades referides al raïm:
• Pintar el raïm: v + CD. Expressió metafòrica utilitzada quan hom
vol manifestar que el raïm està en procés de maduració; és a dir,
el raïm és verd però hi ha algun que altre gra que pren color;
sobretot el raïm negre. Aquesta expressió s’utilitza molt sovint al
Comtat i és utilitzada en qualsevol fruit que madura: les cireres,
les figues, etc.

• Raïm d’escombros: SN (subs. + CN) Expressió sentida només a
Beniarrés i fa referència, en temps antic, a utilitzar les sobres de
raïm de menjar per a fer vi. Les varietats utilitzades eren: Rosseti,
Valencí i Roget. Amb aquestes sobres també es feia alcohol.
• Raïm de (fer) vi, raïm per al cup: SN (subs. + CN), subs. + SPREP
Sinònims de raïm vinater. Expressions que designen aquells
raïms que han de ser premsats; no consumits o menjats. Amb
aquestes expressions hom diferenciava el raïm de taula del raïm
de xafar, de premsar; en definitiva, de fer vi. Aquesta expressió
encara és molt utilitzada al Comtat, si més no la primera.
• Raïm de pansa: SN (subs. + CN) Sinònim del raïm moscatell.
Varietat del raïm moscat que no era menjat ni premsat, sinó que
es deixava assecar al sol perquè és pansís; és a dir, panses. Al
Comtat aquesta denominació encara s’utilitza molt.
• Raïm de pastor: SN (subs. + CN) Sinònim de crespinell.
Denominació que rep el crespinell a la comarca del Comtat per
afinitat amb els raïms que produeix (cf. Cabrerot). És clar que l’un
no té res a veure amb el raïm.

• Raïm de taula, de menjar, de lleis o de plaça:
SN (subs. + CN) Denominacions que manifesten
el raïm que ha de ser consumit; és a dir, menjat i són,
alhora, antònims del raïm de fer vi. Totes aquestes
denominacions encara són molt vives al Comtat; probablement
de lleis o de plaça es troben en retrocés, ja que les vam sentir
menys.
• Raïm (que ve) primerenc (que s’avança, que s’adelanta): SN (subs.
+ adj.) Expressió utilitzada per designar una classe de raïm que
madura aviat, prompte; per exemple Rosseti, Santjaume, etc. És
utilitzada en qualsevol fruit i és molt viva al Comtat.
• Raïm (que ve) tardà: SN (subs. + adj.) Expressió utilitzada per
designar una classe de raïm que madura molt més tard; cap a
final d’any; per exemple, Aledo, Arcos, etc. L’antònim d’aquesta
expressió és, tot just, raïm primerenc.

Les varietats que s’han conreat tradicionalment a la comarca del
Comtat són:
• Aledo: m. Cep emparrat de raïms grossos i espaiats, de
maduració molt tardana. Varietat de grans blancs, ovalats i ben
grossos. Té la pell fina i val per a menjar a causa de la seua
dolçor. ETIM. Segons Xavier Favà, nom d’origen toponímic. Prové
de la localitat d’Aledo, a la regió espanyola de Múrcia. A Muro,
Aredo, per canvi de consonant l>r, tant típic en català.

• Alfonso Lavallée: també lavall, lavara. m. Cep emparrat de raïms
negres i grossos. Varietat de taula, de grans grossos, rodons i
apinyats. De polpa carnosa i blana, té un gust dolç i una pell forta
que en facilita el transport i la manipulació. Madura entre mitjan
agost i principi de setembre. ETIM. D’origen antroponímic,
Alphonse-Lavallée, fill d’un jurista francès amb el mateix nom
(1791-1873, president de la Société d'horticulture i creador de
l’École centrale des arts et manufactures, de París), va crear
aquesta varietat de raïm, el 1860, a la ciutat francesa d’Orleans.
Aquesta varietat és molt popular a Alemanya, Suïssa i Bèlgica. En
portuguès també rep el nom de Ribier i Royal. Es conrea a la
Costera, la vall d’Albaida i al Comtat. A Cocentaina, hem sentit
alfonso lavara i lavall; és a dir, s’ha desvirtuat el cognom per ser
un mot estrany al català o per alguna imatge mental del cep.
Noteu que tot i ser un antropònim francés, ha passat al català en
castellà i hom no diu alfons o anfons, que seria d’esperar, sinó
alfonso. Xavier Favà no el recull al seu diccionari. A Muro i a Setla
n’hi ha molt però en desconeixen el nom: qui ens va proporcionar
el nom d’aquest raïm, en mostrar-li’n un, va ser Viveros Manolo,
de Cocentaina.

• Arcos: m. Cep de raïms grossos i apinyats. Varietat de grans
negres, grossos i rodons, de pell forta. Fa un vi de poc grau
alcohòlic. ETIM. Segons Xavier Favà, és d’origen toponímic
aragonés (serra d’Arcos, situada al nord de la província de Terol) i
antroponímic (Miguel de). A Setla no es feia vi amb ell; es
menjava. Segons el sentir popular aquest nom li ve perquè hom
penjava aquest raïm als arcs, als revoltons, a les jàssenes de les
cases i el deixaven pansir: es feia molt dolç i era menjat per
Nadal o passat sant Antoni (15 de gener).

• Bota de gall: també boto. m. Colló de gall. Cep emparrat de raïms
rojos i grossos. Varietat de taula, de grans grossos i ovalats. Té
gust dolç i una pell forta que en facilita la conservació. ETIM. Nom
que fa referència, segons Favà, a la forma ovoide dels grans de
raïm, semblantment com els collons d’un gall. Terme eufemístic
per evitar el terme colló de gall, mot d’explícit contingut sexual i,
per cert, marcadament antropocèntric. Al Comtat s’ha perdut el
referent i no saben a què es deu aquest nom però sí que empren
molt l’eufemisme “botons” per evitar el terme “collons”. És un
raïm que ve tardà, segons la tradició popular.

• Boval: m. Cep de raïms grossos i apinyats, de maduració tardana.
Varietat de grans negres, rodons i ben grossos, de pell forta i
molla sucosa. S’usa per donar color al vi. ETIM. D’acord amb Favà,
des del punt de vista morfològic, aquest ampelònim deriva de
bou. Pel que fa a la seua motivació semàntica, deu fer referència
a un cep de més producció que no pas qualitat; és a dir, en
produeix tant que fins i tot podia afartar bous. A Muro o a
Beniarrés el tenen molt sentit, però s’ha perdut el referent i no
saben a què es deu aquest nom.

• Cardenal: m. Cep de raïms llarg i ben espaiats, de maduració molt
primerenca. Varietat de taula de gra negrós, ovalat i molt gros;
amb la pell fina. És ben dolça per menjar i també fa vi, però de
poc grau alcohòlic. ETIM. Segons Xavier Favà, nom que fa
referència al color dels seus grans de raïm, concretament d’un to
morat, perquè aquest era el color de les antigues púrpures
cardenalícies. Es tracta d’una hibridació moderna, produïda a
Califòrnia cap a l’any 1939. A Muro, aquest ampelònim hom sol
pronunciar-lo [kardenáli] i a Beniarrés [kardenálik] i hom pensa
que podria ser d’origen italià.

• Garnatxa: f. Cep de raïms apinyats i mitjans; n’hi ha de blancs, de
grisos i de negres. Varietat de grans mitjans i rodons, de cua
fràgil. Es pot menjar i guardar penjada, però sobretot fa un vi
alcohòlic de gran qualitat, encara que escàs. ETIM. Nom d’origen
toponímic. Prové de la localitat italiana de Vernazza, situada en
una famosa comarca vitícola de la Ligúria. Al Comtat, s’ha perdut
el referent i no saben perquè té aquest nom.

• Gateta: f. Cep de raïms mitjans i apinyats, de maduració
primerenca. Varietat de grans rodons, tant blancs com negres, de
pell fina. ETIM. Segons Favà, incerta. Potser provinga de l’àrab
gatta ‘alambic per destil·lar aiguardent’. Segons això, hauria de
ser una varietat indicada per convertir el seu most en aiguardent;
per tant, amb un alt contingut en sucre. Una altra interpretació
podria ser la relació semàntica entre l’ampelònim i diversos
derivats del terme gat que serveixen per definir l’embriaguesa
alcohòlica: gatera ‘borratxera’, engatar-se ‘emborratxar-se’, etc.
La gent gran de Muro, té sentit aquest ampelònim però no saben
com és.
• Giró: també gironet. Sinònim de garnatxa. m. Cep de raïms
mitjans i apinyats, de maduració primerenca. Varietat de grans
morats, rodons i petits; amb la pell ben fina i una cua
trencadissa. És molt dolça per menjar, però poc productiva a
l’hora de fer vi. ETIM. Segons Favà, d’origen català, nom que deriva
del gentilici de Girona: gironí. Joan Veny (1993: I, 108) també en
dona aquest origen; és a dir, antroponímic. Aquesta terminació,
sobretot en plural (-ins), va ser interpretada com un diminutiu i
del raïm gironí es va arribar al raïm giró; posteriorment, la mida
reduïda dels raïms ha tornat a generar un segon diminutiu al sud
del País Valencià: gironet. Pel que fa al seu sinònim, garnatxa,
probablement, alguna persona amb el cognom Giró portés
aquesta varietat al lloc on visqués i hi hagué un canvi en la
denominació del cep. D’ací la sinonímia entre els dos ceps. A
Beniarrés encara l’utilitzen per produir vi i ens comentaren que
tant giró/gironet com garnatxa són sinònims.

• Grumet: també [brumét]. m Cep emparrat de raïms de taula
espaiats i ben grossos. Varietat de grans grossos i llarguers,
grisos o vermells. Té un gust dolç i la pell molt forta per la qual
cosa es pot conservar penjada. ETIM. Segons Xavier Favà, nom
que semblen derivar de grum ‘líquid coagulat’. La motivació
semàntica és prou òbvia: el caràcter pastós, poc liquós, de la
polpa faria que la varietat no fos escaient per vinificar a causa de
la manca de suc. És a dir, produiria un vi grumós. La gent gran de
Setla ha sentit aquest ampelònim però no el coneix. A Beniarrés
el pronuncien [brumét/grumét].
• Malvesia: f. Cep de raïms llargs i espaiats; de maduració
primerenca i poca productivitat. Varietat de gra clar, mitjà i rodó;
amb la cua dura. Fa un vi molt bo amb elevada graduació, però té
la pell molt gruixuda i no val res per menjar. ETIM. Nom d’origen
toponímic. Deriva de la forma romànica Malvasia, adaptació del
topònim grec Monembasia, ciutat portuària del Peloponès. El cep
(i el seu nom) van ser importats al segle XIV, durant la dominació
catalana de Grècia. L’èxit d’aquesta importació es basava en la
bona fama que tenien els vins grecs a tota la Mediterrània
occidental. A Muro i Setla, aquest nom el tenen sentit però no
saben si és blanc o negre. Hom el pronuncia [malvasía].

• Mamella de vaca: f. Cep emparrat de raïms llargs i espaiats, de
maduració tardana. Varietat de grans grossos i llargaruts, tant
blancs com rojos; amb la molla cruixent i la pell forta. És dolça
per menjar i molt adequada per penjar. ETIM. Segons Favà, el nom
fa referència a la forma ovoide dels grans de raïm; semblantment
com les mamelles d’una vaca. Com als ceps anteriors, als pobles
del Comtat tenen sentit aquest nom però no saben com és.
• Messeguera: f. Messeguer. Cep productiu de raïms grossos i
apinyats, de maduració tardana. Varietat de grans daurats,
mitjans i arrodonits. Té un gust molt dolç i fa un vi d’escassa
graduació alcohòlica. ETIM. Nom d’origen antroponímic, segons
Favà. Deu provenir de Messeguer, un extens llinatge valencià que
també apareix a l’Aragó i a la Manxa, ja que sovint els parlants
donen a una planta el nom del seu interlocutor en un nou territori
(cf. Veny, Joan [1993: 103-115]). A Muro i Setla i Beniarrés, aquest
nom el tenen sentit però no saben si és blanc o negre.

• Monastrell: f. Cep de raïms petits i apinyats; de maduració un xic
primerenca. Varietat de grans negres, mitjans i rodons, de pell
forta. És dolenta per menjar, però fa un vi negre amb força grau
alcohòlic. ETIM. Nom que prové del llatí *MONASTERIELLU >
*MONASTERIELL > monastrell, diminutiu del també llatí
MONASTERIU ‘monestir’. El nom s’explica, en últim terme, per
l’originària provinença monàstica d’aquests ceps. I les raons de
l’èxit de les vinyes monacals eren bàsicament dues: la
importància sacramental del vi en la litúrgia, i la fama que els
seus vins aportaven a uns monestirs que sovint servien d’albergs
i on la bona hospitalitat era més que proverbial. Encara s’utilitza
a Beniarrés per fer vi, però els beniarrers no saben per què té
aquest nom.

• Moscatell: m. Moscat. Cep poc productiu, de raïms de taula llargs.
Varietat de grans llargaruts, clars (o foscos). És molt dolça per
menjar, però també val per fer panses o per fer aiguardent. ETIM.
Nom provinent del llatí tardà MUSCUM (en català, ‘mesc’), terme
general a totes les llengües romàniques. Tant moscat com
moscatell, diminutiu, s’expliquen per uns raïms d’olor i gust
moscats, és a dir, que recorden el mesc. A la comarca del Comtat
és força conegut.
• Moscatell italià: m. Cep de raïms grossos i apinyats però que
també poden ser espaiats. Varietat de grans grossos i rodons,
clars, blancs i daurats; de pell dura. El gra és més gran que el
moscatell romà i és molt dolça per menjar però menys que el
romà. ETIM. Gentilici referit al país mediterrani, cosa que
assenyala la diferència amb el moscatell i amb el romà. En tant
que hom fa diferència entre l’italià i el romà, aquesta diferència
es pot donar per la dolçor que presenten totes dues varietats: el
romà és el més dolç per excel·lència. Al Comtat se’n produeix molt
i és molt admirat. Favà no el recull al seu diccionari.

• Moscatell romà: m. Cep de raïms grossos i espaiats. Varietat de
grans grossos i llargaruts, tant blancs com foscos; de pell prima.
És molt dolça per menjar. ETIM. Gentilici referit a la ciutat de
Roma, per indicar l’origen d’aquesta subvarietat de moscatell.
Possiblement els parlants van escollir el terme romà per atribuir
al raïm una antigor “clàssica”, un suposat origen patrimonial. Com
l’italià, el romà se’n produeix molt i és força admirat al Comtat.
Tradicionalment s’ha fet d’aquesta varietat el licor de moscatell
o mistela i les panses.

• Planta nova: f. Cep de raïms grossos, de maduració molt tardana.
Varietat de grans verdosos, rodons i grossos, ben cruixents. Val
per menjar i també per fer vi, però de poc grau alcohòlic. ETIM.
Aquest ampelònim fa referència a una segona varietat de raïm de
planta, d’introducció més recent, ja que pressuposa l’existència
d’altres plantes anteriors, més velles, que no dona cap pista
sobre quina va ser l’època de la nova introducció, segons Favà. A
Setla, n‘han tingut i sembla ser com el moscatell de dolç i millor
que el verdilet (verdiell).
• Raïm de clotet: m. Cep de raïms espessos i carregats. Gra menut i
llarg, d’un roig fosc. S’usa per fer vi. ETIM. Favà (2001: 86-87), el
presenta amb un petit clot a la part inferior del gra i d’ací pot
prendre el seu nom. A Cocentaina i a Setla, s’ha utilitzat aquest
ampelònim com a verset tot i haver perdut el seu referent (vegeu
l’apartat V. FRASES FETES, REFRANYS, LOCUCIONS, ETC.,
REFERIDES AL MÓN DEL RAÏM I DEL VI). Així i tot, sembla que era
un raïm molt tardà que es menjava, molt dolç, pansit, per Nadal³⁰
(cf. Arcos). A Beniarrés no el coneixen.
• Roget: m. Cep de raïms grans, espessos i apinyats. De gra rodó,
de color negre i roig, tant clar com fosc i de pell fina. S’utilitza per
fer vi. ETIM. El seu ètim pren el nom d’una de les tres
característiques que designa un ampelònim; ço és el color del
raïm i, per extensió, del gra: roig; en aquest cas amb el sufix –et,
amb valor diminutiu. En l’actualitat, encara s’usa aquesta varietat
per fer vi a Beniarrés. A la resta del Comtat, pràcticament ha
desaparegut.
³⁰ JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc (1988: 143) documenta que era un raïm
molt preuat a les taules parades de Cocentaina, per Nadal.

• Rosseti: f. Cep de raïms allargats, de maduració primerenca.
Varietat de grans rossos i grossets, de pell forta. En produeix poc,
però fa uns raïms de taula ben gustosos. ETIM. Segons diversos
autors europeus, el raïm rosaki es documenta a França a mitjans
segle XIX, com una varietat provinent de Turquia (o d’Egipte). Per
tant, aquestes fonts creuen que es pot tractar d’un préstec
lingüístic del turc, encara que no aporten cap dada que ho
demostre. Favà (2003: 118), documenta un vi francès
tardomedieval anomenat rosette o roséttique, ambdós derivats
del francès rose <rosa llatí, per la seua tonalitat rosada. En
qualsevol cas, sembla ser d’origen forani. A Setla i Muro, per
exemple, aquesta varietat és molt coneguda i hom pronuncia
([rosÉti]); en canvi a Beniarrés, hom pronuncia [rosÉtik]. Pel que fa
al nom, hom pensa que en pot ser pel color: rosat, rogenc.

• Valencí: m. Cep de raïms llargs i espaiats, tant blancs com
negrosos. Varietat de grans grossos i ovalats, de pell molt dura.
Raïm de taula força dolç que també val per produir vi. ETIM. Nom
provinent de l’antic gentilici àrab balansî ‘valencià’. Favà (2003:
141), també recull la forma balancí i per això creu que ha d’haver
una associació amb el terme general raïm de balança, forma
tradicional d’anomenar el raïm de taula. Aquesta varietat és un
de les principals per menjar com a fruita. A Muro i Setla, i a tot el
Comtat, se’n produeix molt i sempre s’ha menjat però no per
premsar. A Beniarrés ens van dir que podia haver estat premsat,
ja que és molt dolç, sobretot el negre, però al Comtat, hom no
n’ha tingut el costum. Sembla que a Ibi, l’Alcoià, hi ha una varietat
de valencí rosat.

• Verdil/verdilet: m. Verdiell. Cep de raïms mitjans i apinyats, de
maduració ben primerenca. Varietat de grans verdosos i rodons,
de pell final. És de gust dolç i fa un vi molt bo, amb considerable
grau alcohòlic. ETIM. Segons Favà, molt explicable pel color
verdós que té aquesta casta de raïm primerenca, fins i tot quan
està madura. A Muro i Setla, se n’ha conreat; semblava el
moscatell per allò de la dolçor. Era més bo que la varietat planta
nova. Al Comtat en general, aquest ampelònim es menjava; a
Benimarfull però, sembla que també es premsava (cf. la nota 18).
De fet, sembla que era el primer que es premsava de tots els
raïms, segons ens van dir a Beniarrés.

• Veremeta: f. Cep de raïms apinyats, grossos i allargats. Varietat de
grans rodons, negres i mitjans. Fa un vi amb elevat grau alcohòlic.
ETIM. D’acord amb Favà, nom que fa referència a un raïm destinat
a la verema, a la producció de vi. Però el sentit originari, vàlid per
a qualsevol raïm que es vinificava, ha acabat esdevenint un
ampelònim específic al sud del País Valencià. Sens dubte, la
metonímia s’haurà produït amb la varietat predominant
d’aquelles que s’hi aboquen al cup en cada contrada. Encara que
tradicionalment al cup anava tota mena de raïms, hi
predominaven aquelles classes que produïen els vins més
estimats: d’alt grau alcohòlic i pujats de color. A Muro, Setla i
Beniarrés, el tenen sentit i hom el pronuncia [verméta]. A
Beniarrés també ens comentaren una varietat, blanquet de
verema, que seria antònim de veremeta, ja que és de varietat
negra.
• Vermell: m. Cep de raïms grans, espessos i apinyats. De gra rodó,
de color negre i roig, tant clar com fosc i de pell fina. S’usa per fer
menjar o per fer vi. ETIM. Com el roget, aquesta varietat adopta el
nom del color del raïm i del gra: vermell. Favà no el recull al seu
diccionari. Esmentem aquesta varietat amb totes les prudències,
ja que no l’hem trobada enlloc. La incloem perquè un camperol
de Muro de 41 anys d’edat, i amb el que això vol dir, la tenia
sentida per la seua àvia, de Setla de Nunyes, i ens la va descriure
com la definició que hem presentat, però tot parlant de memòria.
També ens va comentar que aquest raïm es deixava assecar per
fer panses: es feia una pansa molt petita amb molt de pinyol. A
Beniarrés, el nostre enquestat, una persona jubilada, el tenia
sentit però no sabia descriure’l. Pot ser que siga la varietat antiga
de roget? De tots és sabut que el terme ‘roig’ ha desplaçat
‘vermell’ al País Valencià i ha quedat en contextos molt
fossilitzats, encara que és viu a poblacions com ara Castalla on
l’usen de forma habitual.

Verema: ƒ Segons el GDLC, del llatí
VINDEMIA, compost de VINUM ‘vi’ i
DEMERE ‘traure, tallar’, Collita dels
raïms. Temps en què es feta la
collita dels raïms o verema.
Quantitat de raïm que hom cull.
Aquestes tres accepcions eren i
són usades al Comtat per parlar
del temps, de la quantitat i del
procés de collida, però hi ha una
síncope fonològica, ja que la gent
gran del Comtat pronuncia
[vérma]; en canvi la gent de
mitjana edat i més jove fan servir
el terme en castellà: vendimia...
• Falçó o falçonet: m De falç, i del
llatí FALX, -CIS, eina que hom
empra per a segar les messes o
tallar l’herba, consistent en una
fulla o dentada en la seua part
còncava, amb un dels extrems
acabats en punxa i l’altre amb un
mànec. El falçó és una mena de falç petita emprada per a tallar
els raïms durant la verema, per a tallar herba, per a empeltar, etc.
Efectivament, el sufix –ó tot just indica un diminutiu; en aquest
cas de falç. Pel que fa al diminutiu amb el sufix –et, falçonet,
entenem que s’ha creat per analogia amb altres termes, com ara
bassó>bassonet, garró>garronet; és a dir, amb el doble sufix
diminutiu –o + -(n)et, o per afinitats amb termes, com ara
falconet, del llatí FALCO, FALCONIS. En qualsevol cas, la gent gran
del Comtat, si més no a Muro o Setla, fa servir indistintament
aquests dos termes per referir-se a aquesta eina per tallar els
raïms durant la verema.
• Tisores de veremar [astizóres de vermár]: SN (subs. + CN).
Sinònim de falçó/falçonet i de Tisores de podar. Podadora de
tisora. Del llatí TONSORIAS ‘tisores esquiladores’. Efectivament,
tant les tisores de veremar com les de podar, són les mateixes;
però en aquest cas, hom les usa per collir el raïm. És un terme
molt viu al Comtat. Finalment, al Comtat, com també a la major
part del valencià estricte, hom pronuncia tisores [astizóres] per
designar aquesta eina del camp.

Vi: m Del llatí VINUM, beguda alcohòlica obtinguda per fermentació
del most de raïm. Al Comtat és la forma habitual i corrent de referirse
a aquesta beguda alcohòlica.
• Aclarir: v tr. Acció de fer clar; fer menys fosc, menys obscur. A banda
de fer referència al procés de traure els pàmpols del cep (cf. Cep -
Aclarir), aquest verb fa referència al procés de depuració del vi: quan
es transvasa, es cola, etc., per tal de traure els solls i impureses que
hi pot contenir... Al Comtat, aquesta accepció és força viva.
• Aquetar: v tr. Aquietar. Segons Coromines (VI: 950-951), ant. i tr.
prové del llatí tardà QUIETARE ‘aquietar, fer callar’, i la forma del
Comtat quet -a, i per extensió aquetar, és un duplicat de quiet per
via popular. El verb prové de quiet i del llatí QUIETUS, -A, UM,
participi de QUIESCERE ‘reposar’, en repòs o en calma, calmar,
apaivagar, assossegar. Efectivament, aquest verb es fa servir en el
lèxic del raïm i del vi després del procés de l’aixafat, del premsat,
del remenat dins les botes en què el most s’ha d’assossegar
perquè esdevinga vi. Al Comtat, és un verb molt viu.
• Baquejar: v tr. Baquetejar. Segons el GDLC i Joan Coromines (I:
624), pegar (a algú), maltractar; de baqueta, prové del llatí
BACCHETTA, diminutiu de BACCHIO, del llatí BACULUM ‘bastonet’,
‘vara prima per atacar les armes de foc que es carreguen per la
boca, ‘bastó per fer sonar el tambor’. Segons el DCVB v tr. (2: 277),
‘tirar violentament en terra’; com verb pronominal, ‘tirar-se a
terra dos lluitadors’, ‘riure molt’. El deriva de Bac, ‘caiguda
violenta, forta’. Al Comtat aquest verb presenta tres significats:
remenar el suc del vi violentament, per cremar el sucre; palpar,
tocar sense delicadesa, sobretot la fruita, que madura per
aquest procés de contacte; i riure molt fort.
• Bullir: v intr. Del llatí BULLIRE ‘borbollejar: estar en ebullició’,
derivat de BULLA ‘bombolla’, ésser un líquid agitat de semblança
de l’aigua quan bull, a causa d’una fermentació, d’una agitació
mecànica, etc. Efectivament, la gent gran del Comtat diu que el vi
bull; és a dir, que fermenta, que crema el sucre que conté el most
(cf. Vinagre i Fermentar).

• Densitat: ƒ Del llatí DENSITAS, -ATIS, qualitat de dens, substanciós,
amb molta matèria o molt contingut. El terme, ens el va
proporcionar Vicent Jordà, de la cooperativa vinatera de
Beniarrés, i es referia a la graduació que pot presentar el vi abans
de ser premsat; és a dir, al contingut de sucre que hi pot contenir.
• Flor: ƒ Del llatí FLOS, FLORIS. Segons el GDLC (accepció 4), la part
més delicada, més triada d’una cosa. Efectivament, en el camp
del raïm i del vi, aquest terme presenta un sentit figurat, ja que fa
referència al most del raïm premsat per si mateix; és a dir, pel seu
propi pes i sense l’ajuda de cap força humana o mecànica (peus,
premsa...). Com a conseqüència d’això, no serà barrejat amb el
resultat del premsat.
• Mistela: ƒ Sinònim de vi moscatell. Segons el GDLC, probablement
d’un italià dialectal mistella derivat de misto, participi de mescere
‘mesclar’, beguda feta amb aiguardent, aigua, sucre i canyella. Al
Comtat, la mistela no té aquest valor, ja que hom empra
indistintament el terme mistela/moscatell per a fer referència al
licor del vi dolç, de moscatell o de raïm de pansa.
• Most: m Del llatí MUSTUM, suc del raïm abans de fermentar i
esdevenir vi; és a dir, el suc acabat de premsar. Aquest terme
encara és molt viu a la comarca del Comtat, si més no la gent més
gran.
• Tastar: v tr. Segons el GDLC, d’origen incert, probablement
onomatopeic, prendre una petita quantitat d’un menjar o una
beguda, posar-se’n un poc a la boca per apreciar-ne el gust. En el
camp que ens ocupa, tastar el vi fa referència a provar el suc que
hom feia per comprovar el procés d’evolució del most en vi (cf.
Fer-se [el vi]).
• Vinagre (fer): m de vi + agre. Segons el GDLC, líquid obtingut per
fermentació acètica del vi i dels seus subproductes (brisa), bé que
també pot procedir d’altres productes com sidra i malt (cf.
Fermentar). Al Comtat, qui solia fer vi per a casa tenia una bota
amb vinagre, ja que era molt fàcil que el vi es piqués (cf. Anarse’n);
és a dir, es transformés en vinagre a causa de l’entrada
d’aire a la bota.
• Vinater: m i ƒ Persona dedicada a la indústria o al comerç del vi. A
la comarca del Comtat hom designa, amb aquest ofici, aquella
persona que es dedica a produir vi i a vendre’l.

Quan a expressions utilitzades referides al vi:
• A granel: locució adverbial que designa en abundància, a doll, a
manta, a l’engròs. Aquesta expressió s’utilitza quan hom compra
en grans quantitats. En el cas que ens ocupa, l’expressió designa
comprar vi en grans quantitats.
• Anar-se’n (el vi): v intr. Sinònim de ‘picar-se el vi’. Del llatí
AMNARE<*AMLARE<AMBULARE ‘caminar, fer pas de marxa’,
moure’s passant d’un punt a un altre en una direcció
determinada. En el cas de la vi, aquest terme s’aplica quan es pica
el suc; ha fermentat, ha esdevingut vi, però ha entrat aire a les
botes i s’ha picat o s’ha convertit en vinagre (cf. Vinagre).
• Fer-se (el vi): v tr. i pronominal. Del llatí FACERE, formar alguna
cosa transformant-ne una altra o transformar-se. Efectivament, al
Comtat, la gent gran sol dir que el vi es fa; és a dir, el suc passa
per tot un procés (de fermentació, repòs, etc.), fins a esdevenir vi.
• Vi (a ram): locució adverbial que designava vi novell a la venda (cf.
nota 26). Al Comtat, aquesta expressió està en procés de desaparició.
• Vi blanc: m SN (subs. + adj.). Vi resultat del premsat de raïm blanc.
Al Comtat es feia un vi blanc de la varietat Verdiell (cf. Verdil/
verdilet), a Benimarfull, i un altre de la varietat de blanquet de
verema.
• Vi de consagrar: m SN (subs. + CN). Vi pur sense manipular, sense
afegir-hi sulfits, sense ensofrar, etc. En definitiva, vi reposat,
verge que utilitzava el rector, el capellà, per a consagrar a missa
(cf. nota 20).
• Vi negre: m SN (subs. + adj.) Vi resultat del premsat de raïm negre.
Al Comtat era el més majoritari.
• Vi novell: m SN (subs. + adj.) Vi acabat de fer, nou; de la
temporada i, per tant, antònim de Vi vell (cf.). Aquest vi es posava
a la venda a partir de sant Andreu (30 de novembre) o de la
Puríssima (8 de desembre) (cf. nota 25-26 i Vi a ram).
• Vi rosat: m SN (subs. + adj.) Vi resultat del premsat de raïm blanc
i de raïm negre. Al Comtat només es feia vi negre, però si hom
barrejava qualsevol classe de raïm (cf. Raïm d’escombros) el vi
podia presentar un color com de rosa.
• Vi vell: m SN (subs. + adj.) Vi que tenia un any o més. Aquest vi és
antònim de Vi novell (cf.). La gent gran del Comtat, de vegades,
l’utilitza amb valor despectiu.

Presentem a continuació refranys, frases fetes, locucions,
versets, etc., que fan referència al món del raïm i del vi. Els
hem recollit d’acord amb les diverses publicacions que hem
consultat i els que hem sentit de viva veu. Així, n’hi ha:
Joan Amades³¹:
– Aigua d’agost, safrà, mel i most.
– Al davant hi va l’estel, i al darrera, sant Miquel, que duu la
verema del cel.
– Allò que l’agost madura, el setembre ho assegura.
– Bona gallina serà la que pongui pel veremar.
– Des del setembre a l’agost, beu vi vell i no beguis most.
– El bot de cabró és el més bo.
– El bot de cabró fa el vi més bo.
– El raïm d’agost, pel setembre, most.
– El setembre és veremador, i es fa vi, el bo i millor.
– El sol d’agost fa oli i fa most.
– El vi d’agost no fa bon most.
– En temps de figues i de raïms, eixampla els vestits.
³¹ AMADES, JOAN, (2005), Costumari català, Edicions 62, Barcelona, (vol.
12: 27-28, 35; vol. 13: 7-8, 24, 36, 41, 53, 76, 84). Aquest autor, però, no parla
en cap moment de la manera de fer vi del País Valencià. Si voleu saber
més de tot el procés de la vinya i del vi a través dels refranys i cançons,
vegeu SUBIRATS I BAYEGO, M.A. (1993), “La vinya, el vi i les feines de
veremar a través de les dites i les cançons populars”, Vinyes i vins, mil
anys d’història: actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària
sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes
alcohòliques als Països Catalans, febrer de 1990, GIRALT, EMILI (coord.),
vol. 1, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, p 273-284; i
CASTAÑO I GARCIA, JOAN (1993), “Les begudes alcohòliques en els
cançoners populars del Baix Vinalopó”, Vinyes i vins, mil anys d’història:
actes i comunicacions del III Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys
de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països
Catalans, febrer de 1990, GIRALT, EMILI (coord.), vol. 1, Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona, p 296-311.

– Figues i raïm per l’agost, i pel setembre, codonys.
– L’agost els madura i el setembre els captura.
– L’agost ho eixuga tot, menys el most.
– L’agost madurador i el setembre collidor.
– L’aigua d’agost, tot oli i tot most.
– La primera pluja d’agost avança el most.
– Les darreres pluges d’agost porten la tardor i aigualeixen el
most.
– Madura el raïm l’agost, i el setembre dona el most.
– No és bo el most collit per l’agost.
– Passat l’agost, a collir el most.
– Pel mes de setembre, es talla el que penja.
– Pel setembre vi per vendre.
– Pel setembre, no veremis de vespre.
– Pel veremar, les gallines pots donar.
– Per l’agost calent, ni vi ni aiguardent.
– Per l’agost ni vi ni most.
– Per l’agost, a fer most.
– Per l’agost, beu vi vell i deixa el most.
– Per l’agost, bull el cànem i bull el most.
– Per l’agost, cigrons i most.
– Per l’agost, el que pansa, balla la pansa.
– Per l’agost, el raïm posa most.
– Per l’agost, fesols, sègol i most.
– Per l’agost, most; pel setembre, vi per vendre.
– Per l’agost, ni dona ni most.
– Per l’agost, tota l’aigua es torna most.
– Per l’agost, val més el vinagre que el most.
– Per veremar, la cabra s’ha de matar.
– Pluges per l’agost, safrà, mel i most.
– Pluja d’agost, ni pa ni most.
– Quan arriba l’agost prepara la bota per al most.
– Quan el raïm comença a madurar, comencen les velles a filar.
– Quan madura la mora, la vinya ja és veremadora.
– Quan plou per l’agost, no gastis diners en most.

– Qui cava per l’agost, omple el celler de most.
– Qui no té era ni cup, la meitat del blat i del vi, perdut.
– Setembre assolellat, bon vi assegurat.
– Setembre molt humit, molt vi, però aigualit.
– Setembre, el veremador, talla els gotims de dos en dos.
– Si per l’agost se senten trons, els raïms, bons.
– Si plou massa per l’agost, no gastis diners en most.
– Si vols tenir un bon most, cava la vinya a l’agost.
– Verema sense cabra, com núvia sense arracada.
– Vi de setembre a les dones fa estendre.
– Vinet, qui et va batejar?; l’agost, que em va remullar.
Alexandre Aguiló i Guerra³²:
– A l’agost, figues i most.
– A sant Jaume i santa Anna, pinta la uva; i a la mare de Déu
d’Agres ja està madura.
– Aigua clara i vi calent, mal per al ventre.
– Allò de dins és vi; allò de fora, vidre; i si em gitara amb tu, et
faria riure.
– Allò que és pa, pa; i allò que és vi, vi.
– Als trenta, vinya i als quaranta, mallol.
– Estar arrugat com una pansa.
– Este vi és de Jumilla; me’l bec per la boca i el pixe per
l’escampilla.
– Fes-te fotre i planta vinya.
– Olivera prop de mi, ni tu faràs oli ni jo faré vi.
– Per sant Jaume i santa Anna, figues i raïm a la Plana; verd o
madur, però segur.
– Pluges de sant Joan, lleven oli, lleven vi i no donen pa.
– Ponent, l’aigua fresca; i el vi, calent.
– Salut i força al canut.
– Una vegada mort, ni vinya ni hort.
³² AGULLÓ I GUERRA, Alexandre (1989), Brots i esclafits verbals d’Alcoi i
rotgle dels pobles muntanyencs, ed. Artes gráficas Alcoy, Alcoi. Aquest
autor se centra en les comarques de l’Alcoià-Comtat. N’hi ha moltes
sentides per nosaltres.

Expressions sentides per nosaltres de viva veu:
– El vi en porró, l'aigua en botijó.
– El vi fa sang i l’aigua, fang.
– Per sant Jaume i santa Anna, raïm a la Plana; verd o madur,
però segur.
– Podar no té cap importància; un burro poda i fa raïm.
– Qui té renta al carrer, ni té renta ni té res.
– Vi d’Olocau; entra per la boca i ix pel cacau.
Verset de viva veu recollit per nosaltres:
Cento p’a Tanto,
raïm de clotet,
acaça les xiques
amb un gaiatet.
(Aquest verset era recitat als xiquets que es deien Vicent, per
emprenyar-los, quan anaven a escola. Es deia a Setla de Nunyes).

Versets recollits per Francesc Jover i Domínguez:
Asguinaldo cego,
raïm de clotet;
una llimosneta
per a este pobret³³.
Done-me-la prompte
que me’n tinc d’anar
a missa Maitines
i a missa del Gall.
(Cantat a Cocentaina per Nadal, per demanar estrenes)
Alcoleja és celebrada
per lo raïm de clotet,
i per gallardos i borres
de Benasau, el poblet.
(Segons Martí Gadea a op. cit.)
P’a aiguardent la vall d’Albaida;
per a bon vi, en lo Comtat;
p’a cireres, Almudaina;
per a pansa, el Marquesat.
(Cantat a la Marina a op. cit.)
En Planes tots són burreros;
Benimarfull, vinaders;
en Albaida són morqueros
i en la Vila, peixcaters. (Dit a Alcoi a op. cit.)
³³ JOVER I DOMÍNGUEZ, Francesc (1988: 143, 147). Nosaltres també hem
sentit ...p’aquesté pobret...

El raïm i la vinya, juntament amb l’oli i el blat, formen part
d’allò que els historiadors anomenen la trilogia mediterrània.
Efectivament, la comarca del Comtat ha participat
tradicionalment d’aquesta trilogia, avui en retrocés, ja que el blat
ha desaparegut, la vinya és testimonial i l’oli i l’olivera és l’única de
les tres que perviu amb força, com a conseqüència de l’abandó de
la vinya en favor de l’oli.
Ací tot era vinya, diu la gent gran. En 100 anys, ha canviat el
paisatge radicalment i s’ha transformat tot en oliveres i ametlers.
Tradicionalment el camperol que tenia tres rendes no passava fam:
olives, vinya i ametlers, i si tenia algun porc o alguna cabra,
configuraven la seua renda econòmica.
L’activitat econòmica ha desaparegut o està en procés d’extinció,
però la forma de conrear la vinya i el raïm i la verema al Comtat ha
romàs inalterable amb el pas del temps i els camperols l’han
treballada com a l’Edat Mitjana. Per això, tot el lèxic emprat en
aquest procés és molt tècnic, específic i antic: ensofrar, despuntar,
despampolar, empeltar, bord, ver, etc. El lèxic encara resta viu –és
qüestió de temps–, però constatem, com a curiositat, que la gent de
camp parla de la vinya com si de persones es tractés: la vinya s’ha
de criar, és joveneta, mou, està patida, etc.
Pel que fa al glossari específic del raïm i del vi, es pot comprovar
que és molt viu i molt tècnic (trull, cup, cuiro, bota, dolla, etc.) fins
al punt que ha encunyat termes nous només a la comarca del
Comtat, com ara trastombar o s’han produït habilitacions
semàntiques com escombrar.
A primer colp de vista no queda res de vinya a la nostra comarca i
del lèxic, tampoc. Cal rascar una mica si volem traure a la llum tot
el lèxic descrit. Efectivament, pel que fa al lèxic, encara hom té un
bagatge molt fort pel que fa al raïm i el vi encara que s’estiga
perdent el referent. La gent gran o del camp encara conserva
moltes expressions (pintar el raïm, vi a ram, el taulat...) i molts
mots que desapareixeran amb el pas del temps (mallol, gronsa,
xanglot, cabrerot, baquejar, etc.).
Les varietats de raïm que s’han desenvolupat al Comtat són moltes
i molt riques: 30 varietats, entre les de menjar i les de fer vi en un
territori d’uns 376 km², diuen molt d’aquest conreu encara que a
l’actualitat han quedat amb més força el valencí, el moscatell, el
rosseti i de fer vi, el monastrell, el roget i el giró. És una llàstima
però les varietats tradicionals de la comarca que no han

desaparegut poden cabre als dits de les mans. Els planteristes de
la comarca no comercialitzen les varietats valencí, colló de gall,
mamella de vaca, arcos, etc., perquè no són rendibles i
introdueixen varietats noves que desplacen les autòctones fins
l’extinció. Això provoca que la memòria històrica desaparega i la
gent no sàpiga definir-les; però els noms de les varietats de raïm
descriuen la realitat: topònims (arcos, aledo, valencí);
proporcionen antropònims (Alfonso Lavallée, giró); mostren
imatges semàntiques (mamella de vaca, colló de gall, gateta); són
despectius (boval); descriuen el color del gra (verdiell, rosseti,
cardenali, roget, vermell); el gust que té el raïm (moscatell); el raïm
(grumet); i en proporciona antònims d’una altra varietat ja existent
(planta nova).
Amb els refranys, les frases fetes i les locucions, hem intentat
recollir una forma d’entendre el món que malauradament ha
desaparegut³⁴ i ho hem fet mitjançant publicacions perquè de viva
veu o les típiques del Comtat es troben en retrocés, se’n troben ben
poques o no se’n troben. De fet, amb els versets de les estrenes de
Cocentaina i el verset Cento p’a Tanto, de Setla, hom fa servir “raïm
de clotet” però no sabia dir-nos de quin raïm es tractava: ha quedat
fossilitzat i s’ha convertit en opac.
Diuen que qui de casa fuig, a casa torna; o el que és el mateix, gira
el món i torna al Born. Amb aquesta expressió volem fer reflexionar
sobre tot aquest món. Seria interessant protegir aquestes
varietats per tal d’evitar-ne l’extinció total i reviscolar-ne
l’activitat econòmica. S’hauria de crear una marca específica de
protecció d’aquestes varietats, tant de menjar com les de premsar,
i evitar les noves varietats empeltades, híbrides d’altres llocs de la
península o d’Europa.
Tots hi estan d’acord que les varietats autòctones són
extraordinàries; per tant, s’haurien de fomentar per a recuperar el
prestigi perdut. La cooperativa vinatera de Beniarrés, Celler de la
muntanya i Vins del Comtat en són un bon exemple. I amb el raïm
³⁴ Perquè vegeu fins a quin punt el vi i el raïm ha tingut tanta importància
al Comtat, mostrem una curiositat: a les festes de Moros i Cristians de
Muro té lloc una mena de teatre al carrer, un diàleg entre dos festers, en
què es disputen un tonell de vi i no pas el castell, que és el que es
disputa a les ambaixades oficials. El cristià posseeix el tonell i el moro,
que va al llom d’una burreta, vol el tonell i tots dos enraonen sobre
aquest afer; com la dialèctica queda en empat, decideixen esmorzar
junts i beure-se’l. És l’Ambaixada del tonell, que es representa des de
1910. Si en voleu saber més: RAMÍREZ I TORTOSA, R. (2001), Ambaixada del
tonell, a cura de Joan Josep Pascual Gisbert, ed. Filà Mare de Déu, Filà
Llana, Arts Gràfiques Alcoi, Muro.

de menjar s’hauria de fer el mateix: recuperar, protegir i
comercialitzar les varietats pròpies pot ser una alternativa
econòmica. Feu-ne una prova; mengeu un poc de moscatell romà
(dolcíssim i molt preat) i després mengeu valencí blanc (molt dolç
però més fi), i comprovareu que desembafa la boca; la refresca. Ai,
si Ferran Adrià descobrís el valencí blanc...
Hem intentat recollir tot el lèxic d’aquest camp semàntic i esperem
haver-lo recollit quasi tot, però si fem el paral·lelisme entre el
conreu del raïm i del vi i la llengua, podem constatar que estem
quedant-nos en l’esquelet de l’idioma: la gent fa servir paraules
que ja no sap que signifiquen; la substitució lingüística és qüestió
de temps. Hem de fer el procés reversible i, per fer això, tot el món
ha d’estar implicat: les autoritats polítiques, les culturals, les
econòmiques, etc., perquè la gent gran es mor i les noves
generacions ens quedem sense lèxic i, per tant, sense llengua.
Encara n’estem a temps, si volem; si no, podem trobar-nos
comentaris, com ara el que ens feren tot just quan mostràvem un
raïm de valencí negre: ha de ser una d’eixes classes velles que no
tenen nom...

A la Cooperativa Verge de la Cova Santa de Beniarrés i a Vicent Jordà
per les fotografies i per tota la informació proporcionada.
A Viveros Manolo, de Cocentaina, pels noms proporcionats dels
ceps Alfonso Lavallée i moscatell italià.
A Sergi Silvestre Pérez, cronista oficial d’Alcosser, per les converses
mantingudes.
Al Centre d’Estudis Contestans i a l’Associació d’Amics del Centre
d’Estudis Contestans, Museu i Patrimoni Cultural del Comtat, pel
vídeo La tradició vinatera al Comtat i per les converses
mantingudes.
I al nostre pare per tota la paciència que ha tingut amb nosaltres...
Associació El Rentonar
rentonar.blogspot.com
Projecte Soc de Poble
socdepoble.net
Josep Vicent Cascant i Jordà
pepcascant2.blogspot.com

• Agulló i Guerra, ALEXANDRE (1989), Brots i esclafits verbals
d’Alcoi i rotgle dels pobles muntanyencs, ed. Artes gráficas Alcoy,
Alcoi.
• Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B (1980), Diccionari Català-
Valencià-Balear, Moll, Palma de Mallorca, 10 v.
• Amades, JOAN (2005), Costumari català, Edicions 62, Barcelona, 16
v.
• Cabré, MARIA TERESA (1985), “La competència lèxica”, Com
ensenyar català als adults. Núm. 7. Butlletí del Gabinet de
Didàctica i Coordinació, Departament de Cultura, Generalitat de
Catalunya, Barcelona, p 30-33.
• Cabré, MARIA TERESA (1992), La terminologia: La teoria, els
mètodes, les aplicacions, Ed. Empúries, Barcelona.
• Cabré, MARIA TERESA (1994), A l’entorn de la paraula: Lexicologia
general, Servei de Publicacions de la Universitat de València,
València, 2 v.
• Cascant Jordà, JOSEP VICENT (2009), “La porquejada, o mort i
procés que segueix la matança del porc”, Alberri. Núm. 19, Centre
d’Estudis Contestans (CEC), Ajuntament de Cocentaina, Institut
Juan Gil Albert, Cocentaina, p 193-223.
• Coromines, JOAN (1980-1988), Diccionari etimològic i
complementari de la llengua catalana, ed. Curial, Barcelona, 10 v.
• Diccionari de la llengua catalana (1987), Enciclopèdia Catalana,
Barcelona.
• Favà i Agud, XAVIER (2001), Diccionari dels noms dels ceps i raïms:
l’ampelonímia catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
• Favà i Agud, XAVIER (2003a), “Els noms de ceps i raïms a la
lexicografia catalana de segle xx: Algunes propostes per al DIEC”,
Estudis romànics. núm. 25, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona,
p 167-186.
• Favà i Agud, XAVIER (2003b), Els noms dels raïms: Estudi lèxic de
cent ampelònims catalans, Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia,
Sant Sadurní d’Anoia.
• Gran diccionari de la llengua catalana (1998), Enciclopèdia
Catalana, Barcelona.

• Jover i Domínguez, FRANCESC (1988), “La tradició vinatera del
Comtat”, Alberri. Núm. 1, Centre d’Estudis Contestans (CEC),
Ajuntament de Cocentaina, Cocentaina, p 123-163.
• La tradició vinatera del Comtat (1995), Centre d’Estudis
Contestans (CEC), Cocentaina. Vídeo en format VHS.
• Ramírez i Tortosa, R. (2001), Ambaixada del tonell, a cura de Joan
Josep Pascual Gisbert, ed. Filà Mare de Déu, Filà Llana, Arts
Gràfiques Alcoi, Muro.
• Rull, XAVIER (1997), Lèxic bàsic d'enologia i viticultura, Universitat
Rovira i Virgili, Servei lingüístic, Tarragona.
• Rull, XAVIER (1999), Diccionari del vi, Enciclopèdia Catalana,
Barcelona.
• Vinyes i vins, mil anys d’història: actes i comunicacions del III
Col·loqui d’Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i
consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans, febrer
de 1990, a cura d’Emili Giralt (coord.) (1993), Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona, 2 v.

Etnovarietats de vinya d’Ibi
• <http://www.identiacentre.net/ibi/LlibreIBI/vinya/> [Consulta: 1 de
novembre de 2007. A l’actualitat, no es troba operativa].
Enciclopèdia Catalana
• Definició Vinya (diccionaris en línia) <http://www.diccionari.cat/
lexicx.jsp?GECART=0142592> [Consulta: 21 de juny de 2021].
• Definició Míldiu (diccionaris en línia) <http://www.diccionari.cat/
lexicx.jsp?GECART=0089535> [Consulta: 21 de juny de 2021].
• Definició Fil·loxera: (diccionaris en línia) <http://www.diccionari.cat/
lexicx.jsp?GECART=0064311> [Consulta: 21 de juny de 2021].
• Definició Oïdi: (diccionaris en línia) <https://www.enciclopedia.cat/ecgec-0197466.xml>
[Consulta: 27 de juny de 2021].
Alfonso lavallée
• <https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_lavallée> [Consulta: 21 de
juny de 2021].
• <https://www.flickr.com/photos/39923705@N07/4144477290>
[Consulta: 21 de juny de 2021].
• <http://www.cerespain.com/variedades_de_uva_de_mesa.html>
[Consulta: 21 de juny de 2021].
• <http://www.viveroscortes.com/p39_alfonso_lavallee.aspx>
[Consulta: 21 de juny de 2021].
• <https://todohuertoyjardin.es/plantas-de-vid/966-planta-de-uvade-mesa-de-la-variedad-alfonso-lavallee-5200044100000.html>
[Consulta: 21 de juny de 2021].
• <https://www.viverosmacaya.com/comprar-plantas-de-vidinjertadas/uvas-de-mesa/uva-alfonso-lavallee>
[Consulta: 21 de
juny de 2021].
Vídeo relacionat
• La tradició vinatera del
Comtat (1995) .
Sangonereta
Gastronomia. <https://
youtu.be/vpTVDipdXi4>.

Va nàixer a Muro del Comtat, Alacant, el 1971. Va estudiar
filologia catalana a la universitat d’Alacant i ha treballat
d’animador cultural, tècnic de normalització lingüística,
corrector i traductor. Des del 2002, és professor d’ensenyament
secundari i actualment realitza la seua tasca docent a Ibi, la foia de
Castalla, l’Alcoià. Ha publicat diversos articles d’investigació, tots
ells centrats a Muro i a la comarca del Comtat, com ara:
“La porquejada, o mort i procés que segueix la matança del porc”
(2009), Alberri 19, del Centre d’Estudis Contestans ; “Aproximació a
la toponímia de Muro” (2010), Alberri 20; “El lèxic del blat al
Comtat” (2018), Alberri 28; El lèxic de l’olivera, l’oliva i l’oli al Comtat
(2021), Ed. Assoc. El Rentonar; d’entre d’altres.
Sí en voleu saber més, visiteu: https://pepcascant2.blogspot.com
Articles publicats i altres coses...
Articles que hem publicat en diverses revistes i
que volem oferir-vos, per si és del vostre interés.
Articles de llengua i mil coses més sobre Muro
del Comtat, el Comtat, la resta del país, etc.
Venim del lloc http://roble.pntic.mec.es/
jcaj0018/ (on podeu descarregar-vos, també, els
articles) i que hem deixat per manca d'espai.

Aquest llibre que teniu a les mans és un estudi d’antropologia
lingüística sobre el món del raïm i del vi a la comarca del Comtat i,
per extensió, a la resta dels territoris de parla catalana que en
produeix.
L’autor té la necessitat de recollir tot aquest lèxic i donar-lo a
conèixer a la societat en general, i als estudiosos en particular, perquè
a la comarca del Comtat en concret es troba en perill d’extinció; però
no només aquest lèxic específic, sinó també el raïm mateix: varietats,
com ara planta nova, mamella de vaca, gateta, grumet, raïm de clotet,
verdil, veremeta o el vermell no han pogut ser documentades
gràficament per l'autor o no apareixen a internet i no han pogut ser
presentades en aquesta publicació. Per això, demanem la
col·laboració del lector i si en disposeu de fotografies, i les voleu
compartir, envieu un correu electrònic a socdepoblecom@gmail.com
o pepcascant@mail.com.
Sortosament, en els darrers anys, hi ha una revifalla del conreu del
raïm i de la producció de vi al Comtat, mitjançant empreses privades
que promouen aquesta activitat econòmica i tal vegada el futur no
estiga perdut ni la llengua, tampoc...
En fi: l’autor descriu una percepció de la realitat, una manera
d’entendre el món que pot desaparèixer o no, en funció de les
generacions actuals i que vol donar un valor afegit a les zones rurals
que reivindiquen una forma de viure: ser de poble...
Associació El Rentonar, projecte Soc de Poble
Xarxa de Pobles
Connectats
.net
rentonar.blogspot.com
socdepoble.net
rentonar.blogspot.com
1a Edició,
juliol de 2021